dilluns, 23 de febrer del 2009

west coast

comença la temporada de maratons, a westport, nova zelanda. queda lluny de dunedin, a uns 700 km. i la marta em diu "que te den". aixi que em llogo un cotxe (surt barato, uns 18€/dia) i començo un viatge de 4 dies per la costa oest. nomes donar el contacte del toyota corolla, sona un concert de pink floyd a "the rock", al 93'40 de la FM. aixo promet.

les carreteres estan en bon estat, tot i que arreu hi han obres. no es porten les autovies ni les circunvalacions, pa que? si son 4 gats. els pobles estan distanciats i el trafic es escas. t'acostumes rapid a conduir per l'esquerra, es a les cruilles a on has de parar mes atencio. a mes, les normes de prioritat de pas son diferents, encara no les acabo de pillar del tot. solucio: paciencia. em prenc el meu temps. k passi tothom. no hi ha cap pressa. "feu, feu, si jo estic de vacances. no hi ningu mes? ja puc sortir? on em poso? alla? si? estic be? ningu crida? vale, pues au doncs au. a fer milles.


prop de l'arthur pass, una de les contades collades k travessen els alps, em creuo amb la coast to coast race, una mena de triatlo (kaiak,btt i cursa a peu) k travessa l'illa d'oest a est. aqui es veu que es una cursa molt coneguda. llastima haver fet tard... i no tenir bici... ni kaiak... anyway...



pues la costa del mar de tasmania (pels k estem lluny es el pacific, no em toquis els ous) es xula del copon. acantilats de roca variopinta s'alternen entre caletes inaccessibles, refugi de lleons marins, i extenses platges de sorra fina i clara, esquitxades d'illots i boulders habitats per milers de musclos i estrelles de mar amb la ostia de puntes. m'n vaig a veure la posta de sol a un far, amb una negra fermentada i els rainbow de fons.

dissabte, abans de l'alba ja hi ha força moviment al camping. a la marato nomes som 250, pero amb els de la mitja i la marato per relleus serem uns 2000 corredor@s. un bus ens porta, seguint el riu buller, a la sortida. desfarem el cami corrent entre meandres i acantilats. conec uns australians k em recomanen k si maratonejo al seu pais, ho faci a l'hivern. i un nano de 19 anys k fa la mitja i k es desvirgara als 42 al maig a christchurch. amb 19 anys, quins records. la meva ideia era anar a 4'30" a veure k tal, pero em trobo un culet molt xulo k va a 4'15" i em veig incapaç de fer unaltra cosa k no sigui seguirlo. les cames aguanten fins al 32 i m'n vaig als 5 minuts k s'esta mes be. en arribar entrego el xip esperant algo a canvi, com de costum. davant del silenci i la inmovilitat de la noia k mel recull, pregunto: "no medal?" "no, no medal" "no t-shirt?" "no, no t-shirt" "oita!" " well, congratulations" "ah vale, pues thank you"


la resta de dies vaig estar fent excursionetes per puesto. als matins, pq' a les tardes sempre plou. no sembla k el clima respecti gaire a l'excursionista a aquest poble. tot i aixo, m'he trobat alguns reconets xulos. lo k passa aqui es k has de tenir ideia d'on vas. la majoria de llocs d'interes no estan senyalitzats, pero bueno, amb ganes i paciencia els acabes trobant. la ventatja es ka no trobes gent i k a manca de camins i senyalitzacio els puestos guapos estan bastant ben conservats. he vist coves adornades amb estalagtites pel mig d'engorjats verticals esculpits per rius d'aigua clara. aqui les geleres apareixen entre les finestres que s'obren als boscos selvatics, a on les falgueres es converteixen en palmeres i els ocells competeixen entre ells amb cantarelles exotiques, aliens als gegants alpins que son en realitat els que condicionen aquest clima del k neix tanta vida.


lo k no he vist son kiwis, pero si wekas. es unaltra mena de pollastre que tampoc vola. es veu k van arribar aqui fa la ostia de temps i com k la teka era abundant i no hi havien predadors, pues no van tenir cap necessitat ni inquietud ninguna per buscar nous horitzons. vamos, k s'han atrofiat per mandrosos ...a ver si me va a pasar a mi lo mismo...

diumenge, 22 de febrer del 2009

JA TENIM COTXE!


Doncs sí, el dijous passat vam anar a una subhasta de cotxes aquí a Dunedin, i vam sortir d'allí amb un Toyota Vista Ardeo que esperem duri almenys 9 mesos.
Sembla que està força bé tot i els kms que porta, però per 1.200 € és el que hi ha. Podem dormir-hi a dintre perfectament i a més té tele i tot. El problema és que és japonès i els comandaments no hi ha qui els entengui. Ja ho anirem descobrint de mica en mica...
De moment no l'hem fet córrer gaire perquè aquest cap de setmana està fent un temps que fa fàstig. Jo tenia el divendres lliure, o sigui que en principi haviem d'agafar el cotxe i manta cap als alps, però res de res. Fa 3 dies seguits que està plovent sense parar, sí, sí, sense parar. Aquí no hi ha tregua. Ara mateix estem aquí a casa amb el forro polar posat, els mitjons d'expedició i l'estufa engegada... vaja amb l'estiu neozelandès!! Mirant per la finestra només es veu boira. Esperem que la cosa canviï sinó malament.
Mira com estem que avui al matí fins i tot hem anat a missa... missa maorí a més, que no enteniem res de res. Però cantaven bastant bé i els barrets de floretes que portaven les dones eren força curiosos.

dijous, 12 de febrer del 2009

ADAPTACIÓ

Després de quasi 2 setmanes a l'escola, la cosa va una mica millor pero encara m'avorreixo que déu-n'hi-do! Els tes i els cafès van que no paren (els tenim sempre gratuïts, clar). I si estés a l'escola de la Conny -fa una setmana a cada escola- tambe tindria l'esmorzar cada dia, perquè diuen que els homes necessiten menjar molt i per tant l'escola proporciona menjar a tothom perquè es rendeixi suficient.
Com que l'Abbie, la meva profe d'español, fa mitja jornada, resulta que no hi ha manera que jo pugui fer les 15 hores de classe setmanal que em pertoquen, i molt menys en 4 dies. Total que perdo algun dia lliure :-( i tinc moltes hores mortes (mortíssimes!). Pero hem trobat una solució: resulta que aquí també treballen amb la plataforma virtual Moodle com a suport del material de classe, i com que l'Abbie no sap de què va això i de fet no té temps per dedicar-s'hi (encara està estudiant a la universitat, per això fa mitja jornada) hem dedicit que jo m'encarrego del tema i així omplo una mica les meves hores. La part negativa es que hi ha pocs ordinadors i molt molt deficients, i tenen moltes coses bloquejades per raons de seguretat.

Estic enormement sorpresa del funcionament de les escoles i de tot el sistema educatiu en aquest païs. La tònica general de relax total de la gent d'aquí contrasta enormement amb la rigidesa i disciplina de l'escola. Es veu que la tendència aquí és de separar nois i noies perquè rendeixin més, o sigui que la majoria de públiques funcionen així. També l'uniforme es d'ús general i és bastant curios veure tots els teenagers pel carrer amb els diferents uniformes.




Uniforme de la Otago Girls' High School, versió d'estiu i versió d'hivern

Realment la directora té molta feina en insistir que les nenes han de portar l'americana posada en tot moment excepte quan estan a classe, que se la poden treure. Els profes han de controlar que la porten posada inclús quan van de casa a l'escola i viceversa, encara que s'estiguin desfent de calor. Qüestió de principis, es veu... no sé quins exactament.
Cada matí hi ha uns 10 minuts de reunió a l'aula de profes per introduir el dia i comentaris generals mentre es pren el cafè. De tant en tant hi ha una general assembly, i llavors totes les 800 nenes s'han d'encabir a l'aula magna per escoltar la dire. No entenc massa bé perquè fan tantes reunions d'aquestes però són molt curioses. Les 800 nenes estàn absolutament callades mentre la dire parla, o mentre esperen que parli; realment no se sent ni una mosca. És algo completament inaudit... Tot és com molt formal i solemne i aixo em xoca molt, perquè després surts al carrer i molts joves van amb rastes, tatoos, completament descalssos,... pero tranquils això sí, molt tranquils.



Si voleu fer una ullada a la pàgina web de l'escola i veure l'aire que si respira, cliqueu aquí.


I com que tenim l'escola al centre de Dunedin, de vegades tenim temps de fer una escapada totes les auxiliars a menjar alguna cosa, perquè amb tant de tè l'estómac ens demana alguna cosa més guarrilla...











Com a molt tard pleguem a les 15.25, o sigui que encara tenim temps d'anar a veure la platja, per exemple.

dimecres, 11 de febrer del 2009

AORAKI: FIRST IMPRESSIONS

bueno, pues amb 48 hores d retard i algun susto amb els d'immigracio, al final la parelleta feliç s'ha pogut reunir a les antipodes.
el viatge no es tan pesat. em pensava k serien 36 hores i al final es va quedar en nomes 33. i amb el reasignment per les nevades de londres, em van recolocar en primera. alucinante, oiga. la penya em mirava com dient: que? es el primer cop k trepitjas aquesta part de l'avio, eh? el seient es fa un llit totalment horitzontal, pots privar tant com vulguis (ole, ole) i al lavabo la pica es d marbre, hi han flors d veritat i te finestra. pots cagar tot mirant les muntanyes de l'afganistan. estava tant flipat k no volia ni dormir. em vaig tragar 6 pelis i vaig ingerir tot lo k el cos em va permetre.
quan acaves de sopar (a la carta, por supuesto) ve el pavo i amb un to molt placid i amable et pregunta "que vols alguna cosa mes?". clar, a mi si m'ho diuen aixi no em puc negar. "home, pues aquest chivas de 14 anys no estaria malament". i el colega et somriu, tel porta i et torna a somriure. vaig repetir i tot. i aixo que a mi no m'agrada el whisky!



bueno, i un cop a christchurch (vaya nombrecito k l'han puesto a la capital de la isla del sur) la marta em ve buscar amb un cotxe llogat i ens anem a inspeccionar els alps (no se m'ha girat l'olla, la serrelada es diu alps neozelandesos). 350km, un camping acceptable per 2€/nit als peus de la gelera del mont shifton i ens comença a entrar el cangueli amb la verticalitat dels murs k ens envolten. l'endema anem a correr per una morrena del tasman glacier amb un vent calent i sec k casi q'ns mata de desidratacio el primer dia. i amb aixo k arrivem aun mirador de la cara est del mont cook. osti tu! 2500 metros sense una puta linia k m'agradi. les calces pesan, s'inflan', s'empodeguen... bueno, diuen k en aquest pais tb' hi han platges xules i fonts termals i pubs i coses...
un parell d'excursionetes mes i deixem les muntanyes i el weekend.

ahir vaig anar a correr per una platja de dunes (em vaig currar una de 320 metros, no veas quin mal) i em vaig trobar un grupet de joganers lleons marins (bueno, jugaven entre ells, jo no m'hi vaig posar) i un parell de pinguins d'ulls grocs (mira com en zipi).
i en tres dies k porto aqui, haig de dir k aixo es guapo. la varietat de paisatges es constant. la vida sembla tranquila. les coses semblen una mica mes barates k a casa nostra. i al ser un pais relativament petit, resultara facil d'explorar. a mes la marta va molt relaxada amb la feina, o sigui k la podre estressar jo...


bueno, m'n vaig a correr.
salut i atrapalakabra.

dilluns, 2 de febrer del 2009

KIA ORA

Doncs ja estic a Nova Zelanda, la terra dels kiwis (tot i que no queda massa clar si es refereix a la fruita o a les gallines sense ales). Fins i tot el banc on he anat a obrir un compte corrent avui és el Kiwi Bank. D'altra banda al supermercat tots els kiwis que he trobat de pell gruixuda eren d'Itàlia (i caríssims!); els altres, els petits de pell fina, eren autòctons, però també molt cars. L'oli d'oliva, en canvi, era d'Espanya i a un preu prou raonable. Quines coses, tu!

Total, que vaig arribar a Dunedin després d'unes llarguíssimes 36 hores de viatge passant per climes i temperatures ben diversos, sense saber ben bé si era de dia o de nit.

Sydney des de l'aire

Estic a Dunedin, a la costa sud de l' illa del sud, en un apartament dins d'una casa enorme i molt antiga de grans salons i mobiliari espectacular. És a una de les moltes parts altes de la ciutat, a l'estil de San Francisco, o sigui que és bastant ràpid i agradable anar a la feina a peu (inclús passes per enmig d'un tupid bosc i d'un camp de golf amb vistes al mar) però durillo a l'hora de tornar a casa, només que si et gires tens bones vistes del port.



A casa de relax



De camí cap a l'escola






Avui he començat l'escola. Un primer contacte molt relaxat, però es veu que hem d'anar aprenent que aquí es porta la filosofia laid-back, o sigui, "no t'estressis, no fos cas... " Ja m'agrada, ja. Per començar, les reunions es fan al staff room que consisteix en un munt de sofas envoltant unes tauletes. Al costat hi ha una cuina, on pots anar tranquilament i agafar-te tants cafès i tes com vulguis i, a part, hi ha una senyora encarregada de netejar-ho tot. Tot gratuït, com el dinar que ens han donat a les 12.30. (Però això del dinar no passa cada dia es veu, llàstima! Tot i que es veu que la directora, que és veïna nostra, per cert, convida tothom a casa seva demà a la tarda per fer un pica pica de benvinguda...) També hem tingut una reunió de departament de 20 minuts on no s'ha decidit res però també hi havia galetes i xocolates.
Hi ha 2 aules de castellà, les dues són al soterrani, una té una pinta normal tirant a cutre, i es veu que hi fa molt fred a l'hivern, i l'altre és una classe de dansa amb els seus miralls i la barra de fusta atravessada. Que curiosos són aquests neozelandesos!

La profe de castellà és nova, no sabia que tenia una auxiliar per a ella i no sap massa bé què fer amb mi. Però ja trobarem alguna coseta...

Connie i Marta "treballant" a l'escola

Aquí el temps cambia tan ràpid que sempre t'enganxa d'imprevist. Fa un fred que pela (tot i que és estiu): surts de casa ben abrigadeta i al cap d'una hora t'estàs fotent de calor. Després es pot posar a ploure tranquilament o a fer un vent que quasi et tomba. Però és un lloc encantador, i la gent és molt agradable.
Hem fet força pinya totes les auxiliars que estem a l'escola,. Som tres: Elsa la francesa, Connie l'alemanya i Marta l'"espanyola". La Connie també té una habitació llogada a la mateixa mansió que nosaltres.
Posta de sol desde casa

El diumenge a la tarda vam anar a veure un concert de jazz/blues al jardí botànic. Es veu que en fan un cada diumenge durant l'estiu (perquè recordareu que estic a l'altra punta del món, oi?) i es rotllo picnic amb les mantetes, les copes de vi, la fruiteta i els nachos amb salsa. Vam socialitzar una mica amb gent de Bulgaria, Estats Units (o South Canada, tal com deia una d'elles), i algun local també.
Que raro que parlen aquesta gent! Fan unes vocals tan tancades que no saps ben bé que carai diuen. Serà qüestió de temps, suposo.

En Zeus arriba dimecres, o sigui que aviat tindreu el següent capítol de marta & zeus in kiwiland.

Salut i fins aviat!