EL CERVÍ DEL SUD

aixi li diuen per aqui al mont aspiring (3033). vale, potser son molt optimistes, el cervi no es. pero cert es que es una de les muntanyes mes estetiques de nova zelanda. i si no, jutja. jutja ara que pots. vale que el cervi es quart i aixo es un segon+ amb alguns passos de segundo tu tia. pero aqui no hi han cordes fixes ni lloc a on fixarles. i les aproximacions son per camins neozelandesos, k vol dir: "no hay camino". o tens pasta i vens amb helicopter, (cosa bastant habitual per aquestes latituds, segons sembla) o et cardes uns pateos antologics. es dur. reconfortant fins al punt de plorar de satisfaccio, pero dur fins al punt de delirar per la fatiga. l'aproximacio (27k i 1700m) ens va costar 11 hores. el cim, (1250m) 9hores i uns quants anys de vida. i la desaproximacio, o l'allunyament... com es diu quan tornes del refu al cotxe? bueno, pues com k anavem de sobrats, entre tes, fotos, rapels, i eufories varies, vam trigar tretze hores en fer la baixada.

l'aspiring es lo mes maco k li hem fet al cul del mon aquest. aprofitant el pont de la marta, un altre, aquest de 4 dies, (esto no es trabajo ni es na) ens el vam plantejar. pq' aqui en un cap de setmana normal no et menges una rosca (a no ser k afluixis la butxaca i et portin volant). normalment la gent el fa en cinc dies: dos fins el refu, un pel cim (segons els escrits al llibre de piades, la gent estava entre 12 i 15 hores), i dos per baixar.

i bueno, 5 hores de supertoyota, incloent 35k de pista forestal, uns cuants rius travessats (aqui hi ha aigua per tot arreu, quan s'enteri l'ansar els hi monta un trasvase) i un parell de conills d'aquests atontaos k es passen mitja hora fent fintes davant del cotxe pero sense desviar la trajectoria fins k ja estan rebentats. llavors es paren a la cuneta esbufegant com desesperats i amb el kort sortint per les orelles. tenen sort que sigui vegetarià.

i divendres, com k del despertador ja passem olimpicament, ens desvetlla un KEA, que no es mitja factoria sueca de mobles de baixa qualitat, sino un lloro que viu prop de les geleres. es l'unic del mon k prefereix la neu a la selva. em sembla k ja t'havia parlat d'ell por ahi, mas abajo. i despres de riure amb les seves pallasades, d'esmorzar la marta, jo i tota la calma del mon, i fer la motxila amb el tipic "i tu k't posaras?": pues eso, k sortim dues hores despres de l'hora prevista. i a tota ostia k anem. la gent k ens creuem busca conversa pero els despatxem amb un "vale, vale". el cami es pla i ben traçat els primers 15k. despres entres al bosc i la cosa s'enfangueixa. et trobes salvant torrents, penjat de les arrels d'una mena de faitjos tropicals. sort k almenys aquest cop als rius grossos els hi han posat ponts. ponts k fan yuyu, pero ponts al cap i a la fi.
i al final de la vall, un bonic circ glacial amb una bucolica cascadeta k'ns convida a preparar l'esmorzar. no es veia possibilitat de continuar, pero el llibre k duiem indicava k pujessis pel costat de la cascada (i tan ample es queda, ell) i k despres triessis si volies esconyarte trepant entre els boulders del riu o en una placa de 45º mes humida k el kul d'un cargol. depres d'intentar assassinar a la marta (accidentalment, clar), constatar k no es tarea facil (quins reflexes, la tia!) i d'alguns moments de nervis del tipus: "ai, ai, ai!", "vols dir que es per aqui?", "pues em sembla k aixo el llibre no ho posava!"... arribem a terreny mes facil i agrait. pero com k tot no es pot tenir, comença a ploure. i el vent k li diu a la capelina k visqui la seva vida i passi de la motxilla. i arribem al bevan col. i s'ens talla la respiracio. els nuvols k ballen sobre la gran piramide de l'aspiring li otorguen un aspecte fantasmagoric. i a l'est, sota el monstre i davant nostre, els seracs punxaguts i amenaçants el protegeixen de qualsevol invasor com un camp de mines. sort k per alla no hem de passar. veiem el refugi collin todd a l'oest, a uns 3 k. i per alla la gelera es mes facil i segura (esquerdes estretes i visibles). en poc mes d'una hora una mica laberintica, arribem "un pelin cansats" a l'hotel. 12 places amb matalassos, espaios per ciunar, llum amb plaques solars, amples finestrals amb vistes a la muntanya, lavabo (que la marta no para de netejar...k rares k sou les dones!), i diposits amb aigua de pluja. inhumá, oiga. boti, boti, boti, infeliç el k no boti. hi ha un guia (irlandes) amb una clienta (australiana), i ens ofereixen un te reanimador del k gaudim contemplant la posta de sol.



l'endema no cal matinar, pq' nomes toques neu als utims 500m de desnivell, i no hi han esquerdes. a mes, no ens volem perdre de nit pel mig de l'aresta, k de perdrens en sabem un rato. pero entre "no cal matinar" i sortir dues hores despres de l'altre grup, em sembla k podriem trobar un entremig, no creus?

comencem direccio est. hi han fites, pero nosaltres a nuestro rollo. un tall de 15m. abandonem unes cintes per rapelar. la ruta es desvia cap al sud. una hora sense guanyar metros per una aresta dentada, estreta i aeria. flanquejant gendarmes i amb algun pas de pebrotillos a la gola i cor a la boca. tb fem algun saltironet amb l'adrenalina fugint pels poros, el metá por el ojete i pensant "no et desviis colega, k si et desvies un pam, aqui es monta un pollo de cal deu". tornem a girar cap a l'est i combinem xemeneies, plaques, verglas, i una simpatca rimaia k'ns protegeix de l'abisme. arribem a la neu quan els altres estan a punt de trepitjar cim. barreta, contemplacio, respiracio controlada, i va la marta i diu: "au barrufa! (es k la tieta no em deixa posar tacos) hi ha hagut un parell de llocs a on he passat por" ...!!! k't va parir! pero si jo fa tres hores k no baixo de 180 pulsacions! ja tinc una edat per fer aquestes coses. amb lo maco k es el matagalls. bueno, la neu esta en unes condicions excelents i en una horeta superem els 500m finals. ens creuem amb els altres. es veu k era el primer cim de l'australiana (al seu poble, mes k muntanyes tenen turons. diuen.). pues vaja primer cim k has triat morena (bueno, era rossa, pero queda millor dir "morena". ja veuras. digues: "bla, bla, bla, rossa." oi k no sona igual?). i diu "si, i em sembla k no es lo meu". coño! ni lo meu. pero es k aixo enganxa, nena. la rampa final es dreta, pero ja som al cim. es estret i exposat. la marta como pedro por su casa. jo faig les fotos tot encongit, com volgent-me abraçar al tou de gel k trepitjem, en cas de relliscar. capullo.

el dia es impressionant. curiosament a dalt no fa vent, a la pujada si k en feia. hi ha un infinit mar de nuvols k nomes trenquen els gegants glaciats. reconeixem alguns. als altres no els coneix ni sa mare. fotos, video i llagrimes de satisfaccio. k guapa k's aquesta cosa k riu!

i baixem. jo continuo encongit. una pena, oye. pa dar la nota no vengas. i la dona ka diu: " pero si la neu esta be". si, si. esta be pero aixo es dret de la barrufa (perdo, pero es k si no la tieta s'enfada). jo ja tinc una edat per estar aqui. encara fan campionats de domino al passeig maritim? descobrim k encara ens queda adrenalina per cremar baixant l'aresta. recuperem les cintes abans abandonades (aixo conta com a rodolí? ...dona punts?). i arribem al refu a on ens concedim un festin a base de sopa de sobre, pa de motllo, formatge de plastic i vi de castilla la mancha. un lujazo, tu. la tertulia amb els companys anglofons es instructiva. bueno, amb el guia. a ella no li pillo el punt, es una mica friki. l'irlandes ens informa k la temporada al cook es va acabar al gener, k ara la gelera esta molt oberta i les caigudes de seracs son constants. a mes es una ascencio molt llarga, entre 17 i 20 hores et marca la guia (he llegit sobre cordades que han estat 30 hores), i es millor esperar a que els dies tornin a ser llargs. diu k al novembre comença la gent a anar-hi. ens treu un pes de sobre, la veritat. es un turonet k acollona, aixi tenim mes temps per preparar-lo.

dormim be. dormim molt.

l'endema ens pengem amb l'hora. com sempre. pero es k s'esta be fent cafetonets amb les vistes de l'aspiring. desde aqui sembla el k2. bueno, li falta l'hombro... i 5k i mig. baixada llarga k nosaltres allarguem encara mes amb el tema fotos: "posat aqui" "puja alla" "somriu" "k somriguis, cony!".

...hi ha un detall tecnic k m'agradaria comentar-te. es mes k res per si estas pensant en comprar una camera digital. si tens pensat de passar-li per sobre amb un tractor de dues tonelades, la canon ixus 70 va d'allo mes be. s'atrotina, la pobre. pero funcionar, funciona. el problema k te es k no la pots tirar a l'aigua. bueno, tampoc et vull tallar al rollo, si la vols tirar, tu la tires. pero aixo no ho acaba de suportar. funcionar, funciona. pero les fotos surten... com t'ho diria... artistiques.

i per acabar, el dia de festa k li quedava a la marta el passem a wanaka (busca'l al google, buscal'), de relax. bona teka, bona birra, xof xof al llac i conduir cap a casa tot xino xano i de dia (k aixo es noticia). i agafem a un autoestopista k'anava a visitar als avis amb una bossa de prunes comprades per alla la zona de cromwell. a on la fruita es, en general, abundant bona i barata.

pero de kiwis... na de na.


un petó.

OLE, OLE!

ole, ole, ole, ole, (esta be, ja canvio de tema, deixam posar dos oles mes i començo a escriure) ole, ole!
es k estic mu contento, i no per haver vist uns pits com els de "l'article anterior" (que tambe), sino pq' per fi hem tingut un cap de setmana rodo. la marta tenia el dilluns lliure. de fet, aquest divendres potser tb' el te lliure... i dilluns k ve segur k tb'... i li han pagat mes del conte... ole, ole, ole, ole! bueno, pues dissabte el nen corria una marato de muntanya, i la nena s'anava a pujar el roys peak: un turonet amb 1300m de desnivell i unes boniques vistes del llac wanaka i els cims circundants. ens trobavem al cap de 3:57'30" a arrowtown, (el pueblo de la flecha. uuui, quina por!) a on aprofitem uns vales de desconte per cervesa.
queenstown: capital neozelandesa dels esports "d'aventura". un llac: xof, xof. una ranger jove, rossa i guapa ens informa molt amablement de la meteo i l'estat de camins i refugis. als carrers molta gent, sembla andorra. moltes botigues. les trabuco a 139$ (55€!!!). ole, ole, ole!
glenorchy: el cul del cul del mon. berenar/sopar al costat del llac i amb vistas a l'objectiu: earnslaw (2830). algo aixi com la ley del ernesto.
el toyota es porta d'allo mes be travessant rius. donem gracies al progres pel vi i pels matalassos inflables.



diumenge. a l'alba, prims bancs de boira ballen al rime k marquen les cascades al bucolic rees valley. una vall llarga i fortament sedimentada, arteriada per un riu d'aigues cristalines k la serpenteja placidament, flanquejada per humides fagedes. per sobre la tundra. mes amunt la roca: fosca, nua, dreta. de barret, reclamant respecte, les geleres. hem vingut a aixo. per aquesta foto hem vingut a nova zelanda.
les motxilles pesen. portem de tot. el dia s'anuncia llarg... pero esplendid. amb humor suportem el fred matinal. sobretot als peus, k nomes surten del fang per entrar al riu. despres de 4 hores de xof,xof, ara recula, per on es? osties aixo si k es fondo, k se m'ndú! m'acagun la mare k va parir, pue si k tenia corrent la valla, si. al final trobem l'entrada del cami k zigzagueja muntanya amunt. quan em trobi al colega k marca els camins a aquest poble, voy a tener unas palabritas con el. per altra banda, el cert es k fora de les rutes mes populars, la massificacio es inexistent. la sensacio de pau i aillament es total, i la veritat es k la seva maxima es bastant coherent: si no saps a on vas, no t'hi fiquis.
invertim deu hores en recorrer 18k i fer 1800m de desnivell. pero la recompensa es grata. despres d'amortitzar el pes dels crampons, arribem al esquilant bivac: un hotelasso de 5 estrelles situat a una balconada impresionant. entre els cims del leary, els dos earnlaws i el pluto (si, com el de la disney) formen un circ tancat de roca negra esquitxat per multitud de llarguissimes cascades.
el refu es petit (6 o 8 places), pero hi ha matalassos. ole, ole. la sopa sap a gloria. el vi a gloria de la bendita. ole, ole. i la posta de sol es antologica per sobre de les darran mountains. compartim el moment amb un kiwi i una anglesa. es forta aqui la penya, els tius van equipats de la posguerra i exhibeixen una alegria insultant. a nosaltres la marxa den lorenzo ens obliga a entrar al sac. el descans es llarg, placid i merescut. a l'alba, un cafe calent i les llums del cel et conviden a començar el dia. i tot d'una, en gallumbos el colega, surt en luke, s'estirassa, badalla i deixa anar "oups, it's bloody warm out here" (oita! quin caliu!(VO)). home, tant com caliu... posat algo mestre, k'stem sota zero.
els 650m fins el cim son prou entretinguts. segon bastant sostingut, amb alguna xemeneia molt estreta aiknompassalcul, i algun tram amb verglass emprenyador k sortosament ja estava fos a la baixada.
a dalt, el panorama de 360º es una recompensa per la pluja suportada en les darreres setmanes. reconeixem alguns cims com l'aspiring (del k en luke ens explica alguns detalls de l'ascencio. es k'l tenim a l'agenda, saps?), el tutoko o el cook alla a lo lejos. el dia convida a apalancarse, pero encara hem de baixar 2500m i conduir 5 hores. al refu una bona sopa ens avitualla i una bona conversa ens instrueix. i apa, cap avall, a torturar genolls. despres d'alguna paradeta per jalar i alguna volta extra per salvar les punyeteres valles electrificades, arribem a la vall al mateix temps k els nostres nous amics. i ens posem justificadament efusius pq' resulta k tenen el seu super pickup alla i ens estalvien 8k de peus molls k no ens venien gens de gust.
llarg i cansat viatge de tornada a casa. pero amb l'agradable sensacio d'haver passat un cap de setmana fent lo k haviem vingut a fer anova zelanda. ole, ole!

DESSAGERAO, TU!

no coment.

TARANAKI

pues va ser el cap de setmana passat, k vaig pendre contacte for the first time(VO) amb la illa del nord. amb la intencio de fer la marato de new plymouth i de pujar el mont taranaki (buscal al google earth, ja veuras k xulo), un vulca molt mono k se suposa k has de veure desde molt lluny i desde'l k se suposa k has de veure fins molt lluny. fins els alps, diuen (els neozelandesos, no t'm flipis ara). la marato va ser la cosa mes lletja k he corregut en ma vida. fins la dallonsis vaig acabar, com be ja saps. i la muntanya si, molt maca, pero a les postals, pq' la boira no acaba de transparentar.
un cop, fa temps (erase una vez...), maratonejant per les ameriques del nord, vaig coneixer a un nano (kiwi tot ell), que m'explicava tot emocionat que una de les experiencies mes maques k havia tingut va ser a la marato de sidney, i que li va impresionar molt que tallessin una ciutat tant gran per que la gent pogues correr pels seus carrers. va ser una vivencia q'l va fer sentir protagonista d'algo molt gran. "si maco" vaig pensar. "es una de les coses xules de les maratons d'asfalt. grans ciutats aturades per complert perque hi passis tu. gent k surt de casa seva i nomes sent les teves passes, les de tots els que t'acompanyen. gent k aquell dia no s'ha de preocupar de que cualsevol capullo estressat els atropelli a la seguent cantonada. algunes d'aquestes persones t'ho agrairan en forma d'anims, que son la teva benzina. t'arrencaran un somriure quan les forces t'abandonin. t'emputxaran fins la linia d'arribada, situada a qualsevol punt d'una ciutat que, per un dia, s'ha tret la mascara de la contaminacio i s'ha vestit de festa. per tu... o gracies a tu..."
"clar, aixo passa a totes les maratons" vaig pensar. com que el nano era jove, vaig deduir que la de sydney havia sigut la primera i per aixo li havia impactat tant. pero no. apart de jove era kiwi, i aqui perque tallin una carretera al transit... vaja que aqui no tallen les carreteres al transit. aqui el maratonia es juga les pelotillas. a correr al monte, deuen pensar. "to run, to the mountains"(VO).
lo millor per evitar les agulletes es fer activitat. aixi que l'endema de la marato, vaig decidir de fer unaltra. bueno, no es que ho decidis, les coses van com van. diumenge, al igual que dissabte i al igual que divendres i al igual que cada punyetero dia, estava tot tapat. la ideia era fer cim, pero subir pa no ver ná es subir pa ná. i com k hi ha un cami molt xulo k dona la volta al volca. i com k encara k la gent el fa en 4 dies, jo vaig calcular k es podia fer en un... pues vaig pensar lo tipic. "tu surt. i si estas cansat, pues gires cua". i bueno, quan estava rebentat, vaig calcular que em quedava lo mateix cap endavant que cap enrera. si que es xulo, si. pero aixo de cami. les inundacions i l'erosio ho han fet malbe tot en varios punts i es bastant perdedor. fang per un tubo i per dos i per tres. rios sin puente (xof, xof, xof). i donada la isolacio de la muntanya (encara no ho has mirat al google? fes-ho fes-ho, ja veuras), el clima es molt variat depenent de la orientacio. tant et mores de calor com et peles de fred en cuestio de minuts. al final, segons mi amigo garmin, 45k 5000m acumulats i dos genolls menys en unes deu hores. res que no pugui curar una bona copa de vi. dilluns. ultim dia abans d'agafar l'avio cap al sud. estava tant cansat que he dormit del tiron al seient del copi d'un hyunday getz mes incomodo k la mare k lo va matricular. em llevo. miro el cel. no hi es. nomes hi ha un nuvol. un nuvol mu grande. ostia puta! ara haure de marxar sense cim? i una polla! espurneja, pero la temperatura es bona. i tinc gore-tex. tampoc hi ha per tant. "saps que? tu surt. i si t'agobies, pues gires cua). total, son 1700m, i segur k hi ha tot de gent. diu k es la muntanya mes pujada de nova zelanda. (...) . pues no, no hi ha gent. hi cada cop fa mes vent i la boira es mes densa. pero porto gore-tex. i el cami esta ben marcat. es k es la muntanya mes pujada de nova zelanda, saps? malgrat k la previsio indicava k la isoterma 0º estaria a 3000m, a 2000m la pluja es congela cobrint tot d'una capa de verglass mes molna k la madre que la pario. si el cami va per "sorra pomez" (un pasito palante, un pasito patras), no problema, el gel es prim i es trenca facilment. pero per la roca, la historia es una mica conyás. al crater hi ha nevero que ara es gel viu. dur, molt dur. i els crampons a dunedin. i el gore-tex que diu "a mi no em miris". pero no fa casi pendent, i les multiples caigudes se sulocionen amb un m'acagun... . faig cim, a les tres hores. fa fred. m'adono k no he parat, ni a fer fotos ni a menjar ni a res de res. bueno, pues fes una foto. es k fa fred. vale, pero fes una punyetera foto de cim al menos. es k no es vu res. pero hi ha una placa, fes al menos una foto de la punyetera placa. si, es veritat, hi ha una placa, d'en hillari, k diu k es la muntanya mes maca del mon. a tot arreu hi ha una placa d'en hillary k diu k es la muntanya mes maca del mon, fins i tot a puestos k no son muntanyes.
fa massa fred. tinc gana pero la temperatura ha baixat 30º en 3 hores. ja menjare . foto el camp. a uns 2100m trobo un nano no gaire ben equipat que es dirigeix amb entusiasme cap amunt. "al lloro mestre, que esta glaçat per alla dalt" (carefull, man. it's icy up there (VO)). poc despres m'entero k'l pugen a rescatar, se li ha anat la olla al nen. una mica mes avall, a on comença el verglass, un parell de grups reculen. hasta los dallonsis del viento k'stan.
i poca cosa mes. al cotxe torna a fer calor. ara fa sol, ara plou. de la muntanya ni rastre, per veurela te li has d'abraçar. bueno, a les postals es maca. (mira el google, collones!)
ah! a la caseta del ranger han posat la meteo del dia. el colega la penja a la tarda, saps? temperatura al visitor centre: 20º i vents de fins 45km/h. al cim: -10º i vents de fins 80km/h ...k't va parir!!!

fins la potlla

estic fins la potlla d'aquest clima imprevisible amb el k no pots programar res.
estic fins la potlla de pujar muntanyes i no veure mes de dos metros enlla.
estic fins la potlla de correr maratons per carreteres obertes al transit.
estic fins la potlla de no entendre els acudits k tothom fa a tota hora, sense venir a cuento, sigui quin sigui el grau de confiança k tinguis.
estic fins la potlla de k per fer un treking hagis de reservar amb 36 millions de segles d'antelacio ( "es k potser llavors ja l'he dinyat. sap, senyor ranger?")
estic fins la potlla dels tuneros (els de la tuna no. aquests hasta em cauen simpatics, con sus ropitas y sus cosas. vull dir els dels cotxes tuneaos, k tenen com a esport nacional donar voltes a la manzana rechinando rueda i amb la "musica" a to trapo)
estic fins la potlla de k el vi porti ou, llet i... peix!!!
estic fins la potlla de pelarme de fred a l'estiu. ahir no vam passar de 8º, avui al mati estavem a 3º. dins de casa anem amb plumi i amb l'estufa engegada.
OSTIA BEEP,BEEP!!!

sort de la marta, k cada dia esta mes guapa.
...i de la cervesa, que es bona, barata i abundant.

INTERESTED IN ENGLISH OR/AND MUSIC?

As part of a more cultural insight into NZ live and customs, I decided to watch a rugby match on Saturday evening. Conny and I went to Carisbrook stadium -a.k.a the House of Pain- plenty of time in advance so we could buy our tickets and get a seat in a covered stand as it was raining (as usual). Before the match, some student games and chants (Go Highlanders! -the Otago team which I was expected to support) conducted by a tough guy with a sword in the Braveheart fashion. The match was kind of boring until almost the end when Otago -MY team- scored two goals by penalty. Great end! and to celebrate the victory nothing better than a live concert by NZ super famous band Shihad. Although we didn't have tickets for the concert, we could sneak in through the toilet area. Lots of intoxicated students plus a wide range of other people, from the man who opened my account in the kiwibank -who was selling beer- to a teacher from my school, as well as the guy who insured our car. Great concert! Here's a song so you can know what I'm talking about:



Shihad is a NZ band originally formed in 1988, so they've been around for 21 years and still attract young and old crowds alike. Their lyrics definitely deserve a look at. You can learn more about them and why they decided to change their name at some point by checking out this Wikipedia link and by watching this 5' documentary.

In a very different tone, another discovery about NZ music is the band Flight of the Conchords. Strongly recommended as an amusing way to improve your English. These two guys also run a comedy show on TV, and they seem to be quite famous in the US. This is a funny song, called Business Time:



Approximate lyrics:

FIORDLAND NATIONAL PARK

Sí, ja sé que no escribim molt, però ja se sap que això de la inspiració ve quan ve... A part, el principal responsable d'escriure ha tornat a marxar de cap de setmana llaaarg a l'illa del nord, a fer què? Una marató, com us podeu imaginar alguns. Però em sembla que li ha plogut (a mi no, je je, almenys fins avui a la tarda).
Doncs el cap de setmana passat vam marxar de viatge amb el nostre cotxe, desafiant la predicció habitual de pluja a tot el país. I per fer-ho més emocionant vam anar al Fiordland, el parc dels fiords que és on hi ha l'índex més alt de pluja de tot el país. Això està al sud est de l'illa sud, allà on acaben els alps, a unes 3 hores en cotxe de casa. Vam sortir divendres al vespre (després d'anar a la meva primera classe de surf; no tinc gaires esperances de progressar, la veritat: uf, que difícil és posar-se dret!) i vam dormir al cotxe que per això el vam comprar tan gran!
El dissabte després de fer una paradeta al poble de Te Anau, i constatar que les caminades més populars són quasi impossibles de fer dins la temporada d'estiu ja que s'ha de reservar amb mesos d'antel.lació, ens enfilem per un camí bastant poc freqüentat disposats a fer una ruta mig corrent mig caminant. Com de costum amb el menjar mínim per a no morir defallits i deshidratats. El bosc és tota una experiència, molt humit i espès amb vegetació tropical. Realment si no hi ha camí -o no tens un bon matxet-no cal que intentis anar enlloc. Segons els horaris que posa al mapa la ruta total que vam fer era de 13 hores però com a bons representants internacionals d'atrapalakabra ens ho fem amb 7. Ens en vam endur algunes bronques de caminants que ens trobaven pasturant per allà ja ben entrada la tarda i amb molt camí per endavant: Do you know what time it is? Do you know what time it gets dark? Of course we do. Does anybody know you are here? Well, they know we are in New Zealand... although some people still think we are in Australia.



Total, una excursió fenomenal; no va ploure fins ja molt al final i vam gaudir de vistes de les muntanyes més altes de la zona (de noms complicats que ara no recordo). L'últim camí que vam agafar fins tornar a trobar la carretera ens va espantar una mica, però. Marcava 5 hores per baixar 1.000m de desnivell, ja eren les 6 de la tarda, el camí es deia Deadman's Track i l'entrada no estava gens clara (foto esq.), però al final no vam necessitar ni frontal ni equip de rescat. Com que vam acabar l'excursió en un altre punt de la carretera, en Zeus va anar corrent a buscar el cotxe com de costum i vam decidir deixar el cotxe per aquella nit i descansar de veritat en una cabin bastat atrotinada.
L'endemà sí que va ploure tot el dia o sigui que ens ho vam agafar més tranquil.lament... una cascadeta per aquí, un cafetó per allà, unes fotos del fiord desde Milford Sound, i tal i pasqual.
A la tornada vam recollir un nano francès que feia dit i que parlava bastant castellà i vam estar comentant la nostra sorpresa respecte a les dificultats per moure't lliurement pels parcs, sense haver de reservar camins, refugis, campings i barques que et portin a l'inici dels camins.