TTKK

jo he vist titikaka, titicaca i fins i tot titiqaqa. o sigui k l’escric com em dóna la gana. llegeixis la “T” en spanglish i la “K” en català un pelin gutural.
estem a puno, al duque inn. en to lo alto de la colina. i xulos k som vam voler pujar a patita, sense taxi. i mira k n’hi ha. i mira k se t’ofereixen, pesats com són. però nosaltres erre k te erre. 30kg cada un i amunt.
casi k morim, colega. l’aire, on és l’aire? però no estàvem aclimatats?
pues no. al ttkk, les pujades són com ganivetades al cor. aquí el sado es fer el misionero sense ampolla d’oxigen. tot un repte. i és k tenim el llit a 3910m snm.
el k porta l’alberg es arqueòleg. un arqueòleg molt simpàtic. no és k vulgi dir k la resta d’arqueolegs no ho siguin. no home, no. si a mi em cauen tots molt bé. sempre amb les mans brutes, i el cor preparat per esclatar d’alegria al trobar un gerro trencat. però k no veuen k no serveix? “k’está roto mathew! k’está roto! por eso lo habran tiráo.”
bueno, a lo k anava. k en duque es un bon punt d’informació per visitar les rodalies. t’aconsella llocs menys turístics pq’ puguis impregnar-te de la magia de les runes. i no és conya. la respires.
l’altre dia vam estar a cutimbo. un turonet de cim pla i origen volcànic on s’assenten torres funeràries a modo de mausoleu de familia de guais. n’hi ha d’incas i de preincas. estan molt ben conservades. encara romanen gravats de monos, serps i pumes. i flipes amb les dimensions dels rocs i el tallatge milimètric pq’ encaixessin sense cap mena de morter. la de terratrèmols k hauran suportat, i estan intactes.

vam estar sols allà. al mig del pàramo. rodejats d’unes construccions impossibles i sota una llum màgica.
el duque es va guanyar el sou.
ahir vam passar el dia, i la nit, a la península de capachica. al bucòlic poblet de lluchon. fent lo k aquí diuen turisme vivencial. en algunes zones, els veïns s’associen per crear una mena de cooperatives de turisme. construeixen una mena de bungalows d’adobe, similars a les seves cases. i per uns 10/12€ t’hi pots estar en pensió completa. es d’allò més interessant. a banda k t’engreixen com un porc, de bo i abundant k és el jalar. això fa una mica de iuiu, pq’ tots riuen quan et veuen.
tenen les cabanes molt cuques. s’han currat un xarxa de camins q’t porten a passejar pels turonets de la península, i casi k no hi passen cotxes. és un lloc idílic per descansar i fer contemplació.
vam veure la posta de sol des d’un d’aquests turons (de 4100m, no et pensis k es regalava), veient com les geleres de la cordillera real boliviana es pintaven de groc i vermell. després, ja a l’habitació, va venir en juan de dios. el cap de familia. ens va donar una efusiva abraçada tot dient: “tranquilos sigan con lo suyo, solo vengo a conversar”. i una hora es va quedar. compartint un mate de coca i explicant-nos les seves coses en un precari castellà. una altra efusiva abraçada de bona nit i a dormir aviat. k l’endema ha de matinar per anar a pescar.
pesquen una mena de ceitons (a espuertas, colega) k fan servir per alimentar les truites dels vivers. ho vam anar a veure, i és una festa de colorido i cooperació familiar.
és curiós, pero ja ens ha passat més d’una vegada. quan preguntes “quants fills tens?” , o “quants germans tens?” et contesten “cuatro...” , i al cap d’un rato “bueno, y dos niñas”.
sembla k les dones no acaben de contar del tot. però en realitat són les k curren més.
una experiència xula i relaxant. amb la satisfacció de donar-li els diners directament a la familia,
i avui hem pillat un barquito ple de turistes d’allende tos los mares. i estem visitant les illes de per aquí. taquile, k és terra ferma i los uros. k són illes flotants k fan apilonant tones de joncs fins arribar a gruixos de tres metres. poden arribar a encabir fins a 700 persones durant les celebracions. és molt curiós de veure i d’escoltar. però ara mateix s’ha convertit en una mena de disneyland.
tot i això, és un lloc per tornar, el ttkk. ens n'anem amb un bon regust.
...i amb la panxa ben plena.