ARICA

em vaig despertar de la migdiada amb mal de cap. el vino es pa la noche, cojones!
la tarda era tranquila i la brisa marina enviava una frescor salada. i tot i k el sunnydays es un alberg molt agradable, no em volia quedar allà.
havia d’anar a córrer.
amb les trabuco quasi reventades ja i la roba mig bruta de precàries rentades, vaig sortir escopetejat cap a marc.
el passeig marítim estava ple de gent aprofitant les darreres hores d’un llarg cap de setmana de fiestas patrias.
canalla, molta, jugant amb estels de totes les formes i colors. els adults : uns tirats a la sorra, al mig d’un cercle d’ampolles buides, d’altres retratant a la nòvia (k s’ha empollat darrerament les revistes de models) amb una càmera k sembla recent estrenada. els cotxes a la sorra. la marea baixa. i uns quants surfistes gaudint d’unes ones k arriben ja cansades a la costa.
de fa uns dies k em fa mal l’esquena, i a mida k passen els minuts, noto k tot torna al seu lloc.
sento la sobredosi d’hematocrit k porto a sobre. en garmin diu k vaig a 4 minuts, tan ràpid com em deixen les cames. el cor va sobrat, deu pensar k vaig collint floretes. els isquios en canvi m’avisen k fa dos mesos k no faig estiraments.
“tio, k vas molt ràpid i això és sorra de platja”
“sí, però està dura”
“sí, ja, això diuen tots”
la sensació es collonuda, et sents volar. com els voltors de cap vermell k planegen a pocs metres de terra.
em segueix amb la mirada un pelicà k’stà impassiblement apalancat a la sorra. ningú se'l mira. deuen estar acostumats a aquest tipus de fauna, penso.
adelanto a unes ponytail k han sortit de gresca i esquivo uns nens k corren a mullar-se els peus.
veig un paio k ve corrent en direcció contrària. té un estil de pena, pobre bèstia. segur k corre maratons el desgraciat. quan s’acosta, veig k afluixa, em repassa de dalt a baix (en realitat va ser de baix a dalt, però em sembla k’s diu al revés, oi?), gira i es posa a córrer al meu costat.
“tú no eres de aquí, verdad?”
“no, soy de barcelona” –no fa cap menció al tal alexis.
“eres maratonista?”
“sí”
“ya se te nota. yo también”
no sé si es un cumplido o el kabron tb’ pensa k corro de pena. així k per ser neutral, contesto:
“sí, a ti también se te nota”
“y qué marca tienes?”
“últimamente estoy haciendo 3:15 ó 3:20 ”
el tio treu pit (una mica, no et pensis, k’nem xerrant a 4’20”) i diu:
“yo bajo de tres. este año hice 2:56’ en santiago”
penso: “aprofita xato, k tot s’acaba”
però dic: “está muy bien”
“y en españa teneis muchas competencias?”
“sí, hay temporadas en que podrías correr una maratón cada semana”
“huy, pero eso no es bueno. yo corro una o dos al año”
la resposta seria molt llarga i opto per no dir res. correm una estoneta en silenci amb la vista perduda endavant fins k ell diu:
“bueno, me vuelvo, que voy en dirección contraria”
“vale, cuidate”
“hasta luego” la platja és molt llarga. faig una estoneta més fins k decideixo tornar. ara tinc la ciutat de cara, amb el morro de arica al fons: un penyassegat de 110m k presideix el desèrtic paisatge. i tb’ es veu el port, k no fa festa. varis mercants plens de contenidors fan cua per entrar a descarregar, i empetiteixen les dotzenes de pesquers k’squitxen l’oceà.
sense decidir-ho, noto k augmenta altre cop el ritme. em deixo portar i m’abandono als pensaments. no sé deixar la ment en blanc, però sé deixar k vagi a la seva.
quasi de cop, prenc consciència de k la gent està quieta. tots amb la mirada enfocada a la mateixa direcció. alguna cosa em diu k pari i de seguida aprenc k val la pena. el soroll de les ones torna a acompanyar al de la meva respiració. a l’oest, el cel s’ha tornat ataronjat i el pacífic es traga el sol amb una lentitud mesurada.
ningú sembla espantar-se.
duen saber k demà tornarà.
...pues tornarem.