divendres, 2 de setembre del 2011

EL BOLLO DE CREMA

doncs tot passejant per santiago. ubicant-nos. buscant informació. bueno, rebuscant, diria jo.
i l'altre dia, després d'un menú de 3€ en un xiringuito on ens van jurar k hi anaven a dinar l'adrià i l'arguiñano, vam comprar un bollo de crema. estàvem tips pel dinar, no et pensis. pero hi ha coses k t'entren per la vista de tal manera k no els pots dir k no.
jo vaig decidir k me l'emboliquessin per remullar-lo en un posterior cafè k ja tenia en ment (pq' després diguin k no tinc visió de futur). però el menda k m'acompanya aquests dies, deu tenir por d'una inminent destrucció planetària o alguna cosa així. pq' encara k tingués els pantalons descordats a causa d'una panxa amb clares intencions de fugir en forward direction, el nen volia menjar encara més. i ara. tant si com no... per si de cas.
els bollos estaven ben farcits de crema. suaven una mena d'oli k'ls hi donava un aspecte brillant alhora k'empastifaven tot el sucre d'aquest farinós k li posen per sobre a aquest tipus de pastetes. semblaven apetitosos de veritat, si es k t'agraden aquestes guarrades.
el dependent, potser espantat pel nostres ulls fora d'òrbita, en un intent de salvaguardar la seva integritat física, va oferir de posar-nos més sucre per sobre.
jo no em vaig atrevir a sobrecarregar encara més el pastisset, k ja suquejava sobremanera. però el company, un cop aclarit k no hi hauria sobrecost, va esbossar un somriure d'orella a orella i va pronunciar quelcom k va sonar algo així com: "siiií, maaaás!".
es k no té mesura. pels atestats carrers de santiago. no era fàcil clavar-li les dents a una cosa k no li entrava a la boca. la crema sortint disparada cada cop k pressionava el bollo per darrera. el sucre farinós aquest, volant per tot arreu, sobretot quan la bèstia estornudava per manca d'aire. és k ningu li ha explicat k s'ha de respirar entre muerdo i muerdo? els ulls sortits, magnificats pel vidre de les ulleres. les dents impregnades de crema, pasterada de sucre i alguna cosa k encara no he identificat (et mantindré informada quan ho descobreixi). tota la roba, nova de trinco, tacada d'un polsim pastelós k feia remenar la cua als nombrossos i simpàtics gossos k habiten la capital xilena.

un despropòsit, tu.
la dignitat, carles. k tenim una edat. k hauríem de tenir una presència. carles... la dignitat.

2 comentaris:

Zape ha dit...

Com si us estés veient...en directe. Xile, tremola!

Anònim ha dit...

Hola sonants, quant torneu? La mare d´en Carles o vol saber, ja sap que li va dir però no s´enrecorda.

Una abraçada, Jordi