NO STRESS

es k a valparaiso es menja molt be. i com t'ho has de pendre?
pues prent-ho be.
portem gairebe una setmana per aqui i no hem fet gaire cosa mes k menjar i arreglar el mon amb una ampolla de vi buidant-se al mig de la taula. hem provat de fer monte, no et pensis. pero es k hi ha neu tova i fatigosa a partir de 1500, i el temps tampoc acompanya. a santiago i rodalies, a l'hivern li costa marxar. i si l'alternativa es apalancarte a un refu de muntanya amb grans finestrals, contemplant els cims nevats i escoltant la pluja, a l'escalfor d'una estufa de llenya amb bon menjar i bon vi xilé. pues que has de fer?
llàstima k el de la perilla sigui tan calvo, si no encara arrodoniriem el moment.
vam començar a la vall del tricahue (a uns 300km al sud de santiago). anomenada aixi per un lloro k habita a les fagedes de la zona. la ideia era pujar el descabezado grande. k no es un mataroní k hagi perdut la olla, sino un volcà de 3900m. pero en dimitri, un belga alt i prim com un sant pau (es diu aixi?) k guarda el refugi, ens ho va treure del cap.
"llevan esquis?"
"no"
"i raquetas de nieve?"
"no"
"pues olvidenlo"
"vale. hay algun sitio donde comprar comida por aqui?"
ens vam fotre una bona patejada amb neu fins el genoll, per aixo. per k no sigui dit. i despres vam visitar unes fonts termals amb unes saunes naturals en unes coves de vapor. tb' vam veure condors i unes guilles ben alimentades, i fins i tot un woody woodpecker coma quell dels dibuixos animats. si home aquell k feia "paraparara, paraparara, para, para, pararà". no t'nrecordes? aquell k semblava un pitufo perdut al londres dels 80's, blau tot ell i amb la cresta vermella.
en dimitri, k tb' corre com un sant pere (no, em sembla k aixi no es diu) em va ensenyar alguns caminois de la zona sota una gebrada matinal k tallava l'alé. i despres de la imposibilitat d'enfilarnos a les alçades, vam canviar de zona. vam anar fins el cajon del maipo. una zona minera a una hora de la capital a on s'aixequen alguns 6000's glaciats. ens els vam mirar de lluny pero ens vam conformar amb una excursioneta fins a cota 3000 abans k es gires un vent fred com els peus d'una dona. al refugio aleman a on ens vam allotjar (mes hotel-restaurant k refugi per cert) vam coneixer a en guillem: un mallorqui a qui una xilena va arrossegar aqui fa cosa d'un any. i k resulta k va treballar a la fundació maresme.
curiós aquest pañuelo.
i a falta de montañas, buena es la costa.
valparaiso te un encant entre decadent i emergent o potser tot lo contrari. ciutat colorida donde las haya. esquitxada de grafitis ben currats la majoria i assentada sobre empinats turonets, sembla un san francisco petit i a mig fer. o mig desfer, depen de com t'ho miris.
avui pugem a santiago, k d'aqui dos dies hi corro una marató. i despres al nord. a veure si les condicions ens deixen pujar algun cim. amb lo penat no gaire ben aclimatat. pero ell es fort... i te fe...