dimecres, 31 d’agost de 2011

SANTIAGO

en zus i lo penat.
sans i estalvis a santiago de chile. comencem una altra aventura. amb una variable k no teniem al perú.
el vi. el vi xilè. òstres! comencem bé.

dimarts, 30 d’agost de 2011

CHACHANI

vam arribar a arequipa, la ciutat blanca, amb la ilusió de pujar volcans. el tormell de la marta havia reposat bé durant els 60km i 6000m de desnivell acumulat del treking del salkantay.
però arequipa no és huaraz.
si tens diners, et portaran allà on vulguis en unes condicions semblants a les k et prometen. si vens amb poca pasta, més val k t’armis de paciència, pq’ la informació es escasa o errònia. i les agències, en el millor dels casos, et fan ballar fins l’últim moment.
tot i així, si tens temps, hi ha algunes opcions.
naltros volíem fer un sismil abans de marxar del perú. així de fred. només per la xifra. i la opció més factible era el chachani. vam aconseguir k un 4x4 ens pugés per 4 vegades més de lo k pagues a huaraz. per la desèrtica pampa. amb vicunyes salvatges pasturant als peus del misti, un cono perfecte de 5822m.
fins al camp base (a 5200m) només camines una horeta per un colorido paisatge volcànic. a la k marxa el sol, t’amagues ràpid a la tenda. pq’ fa fred i pq’ l’endemà et lleves a la una de la matinada. un cafè i unes galetetes són l’únic k t’entra a aquella hora.
i amunt.
per una tartera d’aquelles de pasito palante, pasito patrás, i amb un fred k pelava l’ànima: naltros amunt. sense aire que inflés els pulmons, ni líquid que humitegés la gola (les cantimplores van quedar totalment congelades en qüestió de minuts), naltros pujàvem instintivament. fins k els llampants colors de l’horitzó van anunciar un nou dia amb l’estelar aparició del sol.
rajos k’ns escalfaven quan podíem arrasserar-nos del vent. k arrencaven un somriure dels nostres rostres fatigats. k’ns van obrir via fins al cim del chachani, a 6075m sobre el nivell del mar. amb un panorama inmens. amb arequipa als peus i el seu milió d’habitants preparats per un altre dia frenètic. amb el misti, el pichu-pichu i l’ubiñas flanquejant la laguna de salinas. amb l’ampato, el sabancaya i el hualca-hualca convidant-nos a anar al cañon del colca. amb el gegantí coropuna saludant-nos desde el nord.
el vent glaçat no ens deixa romandre al cim gaire estona.
la baixada es divertida i rapidíssima. i una sopa calentoneta té un cert regust de triomf. la sang torna a carregar oxigen i aliment. a la tornada, un cop carregades les motxilles al hilux, encara puc córrer una horeta per relaxar les cames. a 5000 metres no hi ha gossos k’t persegueixin. fins i tot comparteixo uns metres amb un guanaco abans no abandona el camí.
en 24 hores des k vam sortir, tornem a estar a arequipa.una sensació rara per ser una muntanya tan grossa
el chachani, es diu.

SALKANTAY


doncs per anar al machu picchu, vam triar la ruta del salkantay.
el camí més conegut és el camino inca. tan solicitat està, k l’has de reservar amb un any d’antelació, anar amb guia obligatòriament i amoquinar entre 500$ i 800$ depenent de si vols dormir a terra o en matalàs.
al del salkantay, un taxi et deixa a soray pampa per 5€/persona. no li has de demanar permís a ningú i pots triar entre llogar un burro o fer el burro i carregar-te tu el motxillot i fer una collada de 4650m.
i naltros vam fer el burro. però, òsties! k xulo! vam dormir a la salkantaycocha (4550m), una llacuna d’un turquesa de película. i la nit, amb la lluna quasi plena, les estrelles del sud i les geleres penjants del salkantay, va resultar perfecta. a més vam descansar sense problemes d’alçada. i per arrodonir-ho, vam gaudir del vol d’un condor esquivant les crestes d’una morrena.
els altres dos dies de marxa, el paisatge canviava el seu aspecte alpí per un de selvàtic. amb densa vegetació i cultius tropicals. vam trobar unes fonts termals mig destruïdes per esllevissades. l’aigüeta era més aviat tèbia, però va contribuir a millorar la nostra higiene.

el final del camí va ser durillo per l’acumulacio d’hores, pes i gana. però una dutxa d’aigua freda al càmping municipal d’aguas calientes et posa les piles de nou.
i el rotllo aquest de machu picchu i aguas calientes i tota la mandanga, es un muntatge per treure-li la pasta al gringo. ja k els conqueridors es van endur tot l’or, almenys k el turista en torni una part. al poble no s’hi arriba per carretera. o vas a pota o en un tren caríssim pel k els gringos paguem 10 vegades mes k els locals. un 1000%, toma ya! a les runes pujes, o bé caminant o amb un bus de la mateixa empresa k cobra 15$ per trajecte (10 ó 15 minuts) i l’entrada al recinte costa 40€. o sigui k un cop a la vida i prou.
ens explicava un taxista k estan encantats del monopoli. resulta k hi ha una pista k es queda a uns 10km del poble. l’any passat va ser arrassada per les pluges, i ningú la volia arreglar. al final van ser els del poble del costat (santa teresa), k tenen montats uns xiringuitos de queviures a la zona per on arriven els senderistes, els k es van currar la feina construint fins i tot un pont. pues els del monopoli machupichenco els van denunciar. ni les miguetes. to pa mi.
a molts llocs del perú hem vist com les comunitats s’associen per repartir els guanys k porta el turisme. machu picchu no és un d’aquests llocs. això ho van fer els incas. bueno, els esclaus dels incas. i la pasta se la queda un paio amb una flota d’autobusos (els hi han penjat una enganxina d’ecològics i tot) k no paren de pujar i baixar la muntanya.
fes números: 2500 turistes al dia a una mitjana d’entre 250$ i 800$ cada un. pensa k per lliure, sense agència ni res, no érem mes d’una dotzena els k hi anàvem.
és com pagar drets d’autor a un tio k no ha fet gens de feina. només hi ha invertit uns diners k ja ha recuperat en escreix.
et sona?

dimecres, 24 d’agost de 2011

MACHU PICCHU



després de moltes trabes, molts dubtes i una bona dosi d'esgotament físic... vam arribar al machu picchu.
si no fos p'n david, potser no hi haguéssim anat. però haig de reconèixer k ens haguéssim perdut un dels moments màgics del viatge.
bueno, si no fos p'n david, no hauria sigut tan màgic. peró ho va ser. això es el k compta.
vam entrar a les set del matí. quan les primeres llums il·luminaven amb un to groguenc els murs perfectament ensamblats de les runes, i jugaven amb les ombres de les feixes aliniades, o amb el contrast de les verticals cares est i oest del huayna picchu.
vam provar de veure-ho amb els ulls d'en david, i vam entendre k'l lloc l'impressionés.
i de seguida, com passa sempre k mires a través dels ulls d'una persona k ja no hi és (no sé si m'entens)... el vam trobar a faltar.
i totes les trabes, i tots els dubtes, i tot el cansament acumulat... de cop van agafar sentit. i ens vam sentir satisfets d'estar a machu picchu.
obviant als centenars de turistes k ens envoltaven, el moment era només nostre. i les cares i les riallades dels amics ens passaven per davant la boirina k entelava els nostres ulls. rostres intensament clars, d'amics k estan lluny i d'altres k ja no saps on són.

et vam deixar amb bones vistes. espero k el lloc t'agradi.
no t'oblidem, company.

dilluns, 15 d’agost de 2011

TTKK


jo he vist titikaka, titicaca i fins i tot titiqaqa. o sigui k l’escric com em dóna la gana. llegeixis la “T” en spanglish i la “K” en català un pelin gutural.
estem a puno, al duque inn. en to lo alto de la colina. i xulos k som vam voler pujar a patita, sense taxi. i mira k n’hi ha. i mira k se t’ofereixen, pesats com són. però nosaltres erre k te erre. 30kg cada un i amunt.
casi k morim, colega. l’aire, on és l’aire? però no estàvem aclimatats?
pues no. al ttkk, les pujades són com ganivetades al cor. aquí el sado es fer el misionero sense ampolla d’oxigen. tot un repte. i és k tenim el llit a 3910m snm.
el k porta l’alberg es arqueòleg. un arqueòleg molt simpàtic. no és k vulgi dir k la resta d’arqueolegs no ho siguin. no home, no. si a mi em cauen tots molt bé. sempre amb les mans brutes, i el cor preparat per esclatar d’alegria al trobar un gerro trencat. però k no veuen k no serveix? “k’está roto mathew! k’está roto! por eso lo habran tiráo.”
bueno, a lo k anava. k en duque es un bon punt d’informació per visitar les rodalies. t’aconsella llocs menys turístics pq’ puguis impregnar-te de la magia de les runes. i no és conya. la respires.
l’altre dia vam estar a cutimbo. un turonet de cim pla i origen volcànic on s’assenten torres funeràries a modo de mausoleu de familia de guais. n’hi ha d’incas i de preincas. estan molt ben conservades. encara romanen gravats de monos, serps i pumes. i flipes amb les dimensions dels rocs i el tallatge milimètric pq’ encaixessin sense cap mena de morter. la de terratrèmols k hauran suportat, i estan intactes.

vam estar sols allà. al mig del pàramo. rodejats d’unes construccions impossibles i sota una llum màgica.
el duque es va guanyar el sou.
ahir vam passar el dia, i la nit, a la península de capachica. al bucòlic poblet de lluchon. fent lo k aquí diuen turisme vivencial. en algunes zones, els veïns s’associen per crear una mena de cooperatives de turisme. construeixen una mena de bungalows d’adobe, similars a les seves cases. i per uns 10/12€ t’hi pots estar en pensió completa. es d’allò més interessant. a banda k t’engreixen com un porc, de bo i abundant k és el jalar. això fa una mica de iuiu, pq’ tots riuen quan et veuen.
tenen les cabanes molt cuques. s’han currat un xarxa de camins q’t porten a passejar pels turonets de la península, i casi k no hi passen cotxes. és un lloc idílic per descansar i fer contemplació.
vam veure la posta de sol des d’un d’aquests turons (de 4100m, no et pensis k es regalava), veient com les geleres de la cordillera real boliviana es pintaven de groc i vermell. després, ja a l’habitació, va venir en juan de dios. el cap de familia. ens va donar una efusiva abraçada tot dient: “tranquilos sigan con lo suyo, solo vengo a conversar”. i una hora es va quedar. compartint un mate de coca i explicant-nos les seves coses en un precari castellà. una altra efusiva abraçada de bona nit i a dormir aviat. k l’endema ha de matinar per anar a pescar.
pesquen una mena de ceitons (a espuertas, colega) k fan servir per alimentar les truites dels vivers. ho vam anar a veure, i és una festa de colorido i cooperació familiar.
és curiós, pero ja ens ha passat més d’una vegada. quan preguntes “quants fills tens?” , o “quants germans tens?” et contesten “cuatro...” , i al cap d’un rato “bueno, y dos niñas”.
sembla k les dones no acaben de contar del tot. però en realitat són les k curren més.
una experiència xula i relaxant. amb la satisfacció de donar-li els diners directament a la familia,
i avui hem pillat un barquito ple de turistes d’allende tos los mares. i estem visitant les illes de per aquí. taquile, k és terra ferma i los uros. k són illes flotants k fan apilonant tones de joncs fins arribar a gruixos de tres metres. poden arribar a encabir fins a 700 persones durant les celebracions. és molt curiós de veure i d’escoltar. però ara mateix s’ha convertit en una mena de disneyland.
tot i això, és un lloc per tornar, el ttkk. ens n'anem amb un bon regust.
...i amb la panxa ben plena.

dijous, 11 d’agost de 2011

MIRAFLORES



quin canvi.
gratacels de vidre a primera linia de mar, sobre els acantilats de 80m. els cotxes no piten, tu. diu k’ls veïns et denuncíen si toques el claxon. i fins i tot es pot anar a córrer ! no vindrà una dotzena de gossos perseguinte amb els ullals bavejant. de gossos n’hi han, però són d’aquests k van lligats a una persona k ha decidit k la pobre bèstia ha de portar un vestidet ridícul i un pentinat delictiu.
cafès a euro i mig, tot de gent fent esport al passeig marítim, i... passos de vianants! tot i k no tenen el mateix sentit k a casa. aquí com a molt serviran pq' un paio amb corbata i 4 capes de maquillatge sobre tot cm² de pell visible, surti pel telenotícies dient en to solemne: "otro gringo ha muerto cruzando un paso de peatones. algo debemos estar haciendo mal."
la sensació de seguretat és... asfixiant: valles elctrificades a les cases, segurates i cotxes de policia per tot arreu, i a tothora. diu k aquí paguen més impostos, i els hi dóna fins i tot per tenir gent escombrant els carrers.
això és miraflores, el barri chachipiruli de lima. vam anar a parar aquí pq' hi viu la claire, una noia encantadora i mare del seismesino més gros k he vist mai, k ens guardarà el material de gelera a casa seva fins k tornem d fer el tourist.
jo no volia anar a lima. 8.000.000 d'ànimes apretutxades en un caos urbanístic i circulatori, ubicada en un desert permanentment cobert per la boira. però la gent k hi havia estat deia k valia la pena fer-se una passejada... i tenien raó.
miraflores te imatge, el centre te possibilitats i barranco te encant. ara ens n'anem a puno, però a lima hi tornarem.
amb les presses no hem tastat ni el ceviche.

diumenge, 7 d’agost de 2011

...ni ná.









esto no es invierno ni es ná.
t’ho pots creure? k esmorzem amb màniga curta a les 7 del matí aquí a la terrasseta ? i k en teoria és hivern a l’hemisferi sud? i k’stem a 3000m d’altitud?
pues creut’ho. fa calor.
al vespre. al vespre sí k t’abrigues. però durant el dia, esto es jauja.
huaraz amb el seu entorn, és molt xulo. bueno, si t’agrada la muntanya, si no, no cal k vinguis. es un lloc per passar-te un parell de mesos fent cims i descansant a les fonts termals circundants, o gaudint de bona gastronomia i agitada vida nocturna. tot a preus molt assequibles i envoltat de friquis k han vingut a passar penúries com tu.
sempre k tinguis dos tormells en condicions.
la marta no pot fer monte. ens ha costat acceptar-ho, peró más vale tarde que nunca.
ens n'anem. rendim piolets i arnessos i ens convertirem en turistes convencionals. res de fer fotos a seracs i arestes. a partir d’ara a empapar-nos de cultura i exotisme. mira tu com estan les coses, k fins i tot no descartem de jeure a alguna platja i torrar-nos cual alemán gamboso. això és convenciment.
quan la marta acabi el tractament amb el fisio, un peruà jove i simpàtic (has vist, àngels? et posa les banyes amb qualsevol), deixarem huaraz. hi tornarem. no sabem quan, però hi tornarem. aquí encaixem.

i ara cap a lima, i després titicaca, i després cuzco... ens dirigirem valents allà on ens porti el destí.

bueno, el destí no. el senyor aquest k porta el bus. k de fet aquí al perú ve a ser el mateix.

s'obre un món nou per nosaltres. tinc fe. sobreviurem.

divendres, 5 d’agost de 2011

CHAVIN DE HUANTAR

es diu marcos. és originari del nord del perú, frontera amb ecuador. pero una dona i la seva afició per les arts (es escultor) el van portar aquí.
ara fa de guia a les runes de chavín de huantar.
i ho fa molt bé. ens va tenir tres hores per plaçoletes i laberints. explicant teories, versions pròpies i acceptant com un repte la interacció.
tot va començar fa 3500 anys. diu k, vinguts de la selva, uns chamans van triar aquest turonet enfonsat a les valls de l’est de la cordillera blanca. ubicat a la confluència de dos rius, el lloc era idoni pel seu pla maquiavèlicament absurd. pero el van traçar amb mestratge. i els hi va funcionar. no eren més de 50, pero tenien controlades les ments de totes les tribus en 1000km a la rodona. es diu ràpid. pero els hi portaven ofrenes i tributs de llocs tan llunyans com nazca o l’ecuador.
i com s’ho van fer per viure del cuento durant... 1000 anys!!!
pues simple. van montar un teatre. un teatre de la por.
agafaren icones i mites de les civilitzacions properes, i s’erigiren en portaveus dels deus i profetes de catàstrofes.
que s’ha de ser molt tonto per caure-hi?
...sí ...clar. realitzaven cerimònies amanides (jo hagues posat aderezadas, pero la marta m’ha dit amanides. alguna sugerència?) amb drogues d’efectes al.lucinògens. i la construcció del temple estava plena de passadissos dirigits a provocar l’aparició d’algun tarat disfressat amb plumes de colors. tb’ esta tot ple de canals d’aigua soterrats però foradats a mode d’instruments de vent. controlant el fluxe dels torrents i tapant o destapant forats a voluntat creaven fantasmagòrics efectes sonors per acollonir al personal.
vaja, tu imagina’t a en ratzi vestit de reinona del carnaval de les palmes entonant la lady gaga a todo trapo: “alejandro, alejandro has a poker face, la, la, la”
no m´ho neguis, algo li pagues al menda.
diu k és el primer temple de sugestió psicològica k es coneix a les amèriques. després va venir hollywood i el lecturas.
però ho devien fer de la òstia els colּlegues. pq’ de vegades les taxes k cobraven arribaven al 50% de la producció. vaja, com l’ajuntament de mataró.
i, repeteixo, la cosa es k van mantenir el tinglado durant un mileni (casi com un partit entre en nadal i en federer).
fins k algú del poble del costat, chavín, va dir: “pues yo no me creo nada, hoy me marco un simpa.” i com k no es va enfonsar el cel, ni va sortir del riu cap bèstia tenebrosa per crospir-se les verges, pues tothom va deixar de pagar.
i com k no van voler preinventar la inquisició, doncs van marxar capcots.
sense guerres van venir i sense guerres van desaparèixer.
que pardillos!
i a en ratzi no li cal ni desenpolvar el vestit de plomes.
...clar k ell va tenir la inquisició...

dimarts, 2 d’agost de 2011

ISHINCA


doncs vam pujar a la vall d’ishinca amb l’agosarada intenció (jodé, que bieng k’ehcribo) de pujar tres cims. dos per aclimatar: l’ishinca i l’urus, i un “caramelu” que es diu tocllaraju i que s’alça 6032m sobre el nivell del mar.
pero si has llegit l’entrada anterior ja sabras k vam haver de canviar de plans.
vet aquí una exposició de la succeció d’aconteixements. (jodé, hoy estoy que me salgo)
doncs l’aritza (el guia basc que porta l’alberg on som) ens va gestionar el tema de taxis i arrieros per pujar al campament, que ja està a 4350m. el burro que va portar l’oscar (l’arriero) era molt petit, pobre bèstia... ens va fer una mica de llàstima, però tampoc no molta, siguem realistes. o es carregava ell els 50kg de material o ens els carregavem nosaltres ...i vam aparcar l’animalisme durant 3 hores i mitja.
el campament es una explanada de sediments a l’alçada abans mencionada (eso ha rimao i tó), de 3 ó 4 hectàrees d’extensió. habitat per un pupurri d’ànimes; és com un petit món de gents de tot arreu amb unes quantes característiques comunes: pasar frío, hambre y fatigas... pa ná. caminar hasta l’agonía con tó de hierrajos colgando y atao a un colega pa no matarte solo, y total... pa ná. y subir montes que parecen desafiar toda ley física... pa volver a bajarlos.
vaja, que ens trobavem com a casa.

vam plantar la tenda en un bonic raconet que va acabar resultant el toilette de les bèsties de càrrega. com k el sol s’amaga darrera les muntanyes allà a quarts de cinc, sopes ràpid i ràpid t’amagues al sac (ja et mors d’enveja, eh carmeta?).
l’endemà ens llevem a les tres. com k tenim molta experiència, triguem una hora de rellotge (una hora! per déu, k fa fred! dona’t pressa, per déu!) en pendre un tè i posar-nos les botes. ens abriguem amb la intenció de desabrigar-nos a la k comencem a suar. però no suem. el biruji es important i dins el plumi s’està de conya. la nit es esplèndida, els pensaments viatgen d’un cantó a l’altre, les mans fan mal i les emocions es disparen.
“marta... estem als andes”
arribem a la gelera quan comença a clarejar i trobem dos nanos de la bay area. semblen forts, pero un està tocadet... hecho una pena, vamos. tosiendo y esputando plasma d’una manera que ya daba asco y tó, el zagal.
la neu està en bones condicions, no hi ha perills i la marta va una mica més lenta. així k m’avanço fins una collada de 5300m a on ja toca un sol k necessito. i l’aprofito. òstres, que bé k senta el solet quan tens la cara glaçada. arriba la marta i ens menjem... una banana. ens encordem (no pa no matarte solo, sino pa que no se mate naide) i superem una fàcil rimaia (bergschrund, Conny) per un sòlid i empinat pont de neu. unes rampes finals d’uns 45º, i arribem a l’estretíssim cim de l’ishinca, a 5535m sobre el nivell del mar. la vista es espectacular, però de veritat que és tan estret, que quan arriben els ianquis (como me vayas a escupir a mi te doy!) monto un ràpid ràpel (sona cofoi, això. diga-ho en veu alta, ja veuras com rius i tot). passo la corda per un bolet de neu k algú s’havia currat i baixem pel pas adrenalític del turonet. una rimaia d’uns 8m amb un petit pont ja trencat que has de saltar aixis com de viage si no es que vols rapelar per un desplom raro vigilant de no empalar-te amb multitud de primes i afilades estalactites.
passa ràpid per això, no et pensis.
la baixada suau, calurosa i llarga.
i la marta es torça un peu.
si et sembla bé, obviaré les sensacions d’impotència k’ns van invadir en aquells moments. (bueno, si vols fer un minut de silenci, no et tallis)
l’endemà el tormell està millor... pero no està bé.
decidim quedar-nos un parrell de dies a veure si la marta pogués baixar caminant. veiem l’oscar, l’arriero, i acordem l’horari.
antiinflamatoris, banys d’aigua freda, bona teca i cusqueña (la cervesa local) fresqueta que et venen unes dones quechua k tenen muntada una paradeta a la vall (recordem k’stem a 4300m. i passen les nits amb mantes de llana d’alpaca!). pugen pa fresc cada dia i els preus són semblants k a huaraz. esto es el paraiso, company.
aquell dia pujo a inspeccionar el campament d’alçada del tocllaraju, a uns 5100m, encara amb l’absurda esperança que en uns dies ens hi enfilarem per passar la nit. l’aclimatació es excelּlent. el lloc, una passada: una balconada sobre un riu de seracs sota la piràmide d’un km del toclla. m’hi trobo dues tolossarres amb en pedro (un guia). no han fet cim agobiades per les esquerdes, però riuen pels descosits. això es aprofitar el temps. com a bones basques, els hi costa deixar de parlar, pero miraculosament trobo una pausa per dir k m’esperen per dinar i k ja’ns veurem abaix.
un cop a la vall, el seu campament es el més animat. tot tipus de guies, cuiners i machos entusiastes s’acosten a veure com els hi ha anat a les “dicharacheras” vasques.
despres de dinar la marta i jo ens hi passem, i una em diu algo així com:
“ahi va la ostia, tu cara me suena”
“pues claro que te suena, si me has explicao el ultimo año de tu vida hace dos horas ahí arriba”
“ostias, sí que es verdad que me suena haber estao txarlando con alguien”
o sigui k la qüestió es xerrar, xerrar i xerrar. si algú t’escolta, i qui sigui aquest algú, és el de menys.
riem una bona estona. les tíes porten 9 mesos viatjant per sudamèrica. ara estan tristes pq’ sls hi acaba, pero no em fan pena... que kabrones. quina enveja. un altre cop costa de tallar la conversa, però finalment aconseguim anar a dormir.
l’endemà, la marta torna a descansar. s’apalanca en una pedra a controlar els moviments de tothom. s’ha convertit en la verdulera del campament. la k sap què es cou dins de cada grup. no se le escapa detalle...
jo ma llevo d’hora i a quarts de 4 ja estic enfilant urus amunt (l’urus es una altra muntanya, per no trencar la rutina). el camí és dret del copón, però em trobo molt bé i començo a avancar grups. primer uns alemanys joves (i molt guapos, marta. sí, ja sé k’stan molt bé...), després uns alemanys vells, k no parlen gaire pero tiren una de rocs, els putes! finalment, a una canalilla trobo les vasques. de xerrera, como no. van xino xano, però és que no callen les tíes. toques gel a 5200. no hi ha esquerdes. la ruta és segura i m’avanço tot sentint la cantarella de fons. arribo a dalt bufant pero sencer. encara no s’ha fet de dia i l’espectacle que s’obre davant dels meus ulls és impressionant.
al fons, a l’est, un mar de núvols vermells, anuncia k la vida ja es desperta per les planícies de la selva amazònica. els gegants k m’envolten semblen sentir-se observats i es posen els seus millors vestits de gala. els seracs k pengen del copa, després d’haver aparegut grisos tota la nit, ara es tornen roses, després vermells, i després grocs. l’impressionant mur de roca del ranrapalca, deixa el negre per pintar-se d’un marró ocre k acaba sent vermellós. les pendents esquerdades del toclla semblen una faldilla de topos disposada a bellugar-se al ritme de la festa. el fred em convida a ballar. i la magia, tot i la manca d’oxigen, em porta a cantar.
“the sun machine is going up, and we’re gonna have a party”
tot esclata quan els primers rajos de sol escalen les arestes del toclla per banyar-me la cara. és el moment d’eixugar-se les llàgrimes, fer la darrera contemplació i enfilar cap avall.
les vasques estan eufòriques arribant al cim. els alemanys vells continuen ”parcos en palabras”. els joves (guapos amb ganes, eh marta?) van al seu ritme, ja amb el grup trencat (son 3. multitud. ja se sap) es el primer cim k fan des k han arribat i se’ls nota manca d’aclimatació. els dos primers encara tenen ganes de riure. el tercer (en tom) no.
a quarts de nou ja li estic fent petons a la dona més guapa del món, k’m posa al dia de totes les xafarderies intrascendents k porta l’avorriment.
passem el dia de relacions socials. amb els cuiners i arrieros, que s’enrotllen molt si els hi dónes conversa. tb’ amb un grup heterogeni dels països (valència, tarragona, vic, ribes de freser) k venen a aclimatar aquí amb l’objectiu d’atacar l’alpamayo en uns dies.
la llàstima és k els més forts estan molt tocats de la panxa. fa cosa. el malestar fisic pot amb l’optimisme. després conversem amb els alemanys guapos (no em vull posar pesat, pero es k em comencaven a semblar guapos a mi tb’). escaladors de baviera. s’ho pendran amb calma amb l’ishinca i el toclla al punt de mira.
l’endemà descans per naltros. bueno, jo m’enfilo una miqueta a veure unes llacunes verdes k hi ha als peus del pucllaraju. i trobo cavalls i vaques a 4900m. cagant-se als torrents “cristalins” dels cuals bevem l’aigua. mejor no pensar.
continuem visitant i rebent visites.
fem uns altres amics. uns alemanys (n’hi han molts) k vaig conèixer en no sé quina excursió. un de gran, en michael. i un de jove, en raphael. resulta k baixant de l’urus em vaig trobar un piolet. no era de ningú dels k havíem compartit excursió aquell dia. tot content ja el feia meu, pero al final va resultar ser d’ells. els hi vaig tornar a canvi d’una cuzqueña i unes adreces d’e-mail. k vols k’t digui... va sortir a compte.
i deixem ishinca.
amb un tormell tocat i el cor ben alimentat. impressionants muntanyes i un pupurri de gents k’s mouen entre l’espectre de lo interessant i lo collonut, k potser és el mateix.
ens hem sentit com a casa.
k la marta es recuperi, i a veure si tornem aviat.
un petó, familia.