diumenge, 30 d’octubre del 2016

FRONTERES



i vam deixar el perú.
un mes més tard del previst, però és k en general ens hem sentit tan ben tractats, k costava marxar de puesto. el perú es un país k t’enamora encara k no sàpigues explicar ben bé pq’. encara no li has acabat de dir adéu i ja estàs pensant en quan hi tornaràs.
però és k bolívia ens cridava. “veniu companys” deia una veueta. “vale, ja venim.” som gent facilona.


vam pillar un bus nocturn del cuzco a copacabana, al sud del titicaca. com ja he dit abans, vam estar més temps del previst al perú, i ja ens havia caducat el permís de residència. això ho sabíem, però vam decidir de fer-nos el turista despistao pensant k no passaria res. i no es k passi gran cosa, però has de pagar una multa. és casi simbòlic, 1$ per dia. és com si et diguessin “et donem el toque però tampoc volem k t’enfadis pq’ ens agradaria k tornessis”. el problema és k no pots pagar allà, has d’anar al banc. i on és el banc? 5km al nord. has d’agafar un taxi. el bus ens esperava, però al del bus no li feia gaire gràcia. a més naltros ja no teníem soles, ens ho havíem gastat tot i al banc no es podia pagar amb targeta (repeteixo: al BANC NO es podia pagar amb TARGETA), vaig al caixer i m'el trobo desmontat i un paio embolicat amb centenars de cables. “no funciona?” i el tio ma mira com dient “tú que crees, lumbreras?”. o sigui k no teníem calers ni possibilitat d’aconseguir-ne, i teníem les motxilles a un bus k no sabíem quanta estona ens esperaria.



diuen k: mal de muchos, consuelo de tontos. doncs aquest cop ens va anar de conya, tu. resulta k a una noia brasilenya li havia passat lo mateix k a naltros, i afortunadament tenia un lloable sentit de la pietat. ens ho va pagar tot. un cop a bolívia li vam tornar, clar. però sense ella hauríem perdut el bus amb el nostre equipatge a dins. viva les brasileires!


a copacabana li vam fer un parell de voltes (no en té gaires més) i la primera sensació va ser k bolívia no és més barat k perú i k els bolivians van més a la seva. rollo: a mi no m’atavalis. del titicaca diuen k és el llac navegable més alt del món: està a 3810m snm i té l’extensió de la província de lleide. naltros, fa 5 anys havíem visitat la part peruana, amb puno, les illes flotants (uros) i la bonica península de capachica. ara volíem anar a la isla del sol, i vam agafar un barquet sobrecarregat amb 50 ó 60 turistes més.

a l’illa no hi ha vehicles de motor, amb lo qual és molt tranquila i dóna gust passejar-hi. té uns 15km de llarg per uns 5km d’ample, i la recorre una eixonada carena k s’enfila fins els 4076m del chiquisani. és un relaxant raconet de món. ideal per córrer, si portes dos mesos d’altiplano. espectaculars vistes del llac i de la cordillera real, especialment del massís de l’ancohuma amb els seus 6427m i espectaculars geleres. tb’ hi ha runes preinques com un curiós laberint k demostra k fa un mileni la penya tb’ s’avorria. es pot menjar truita fresca i és fàcil trobar allotjament assequible amb panoràmiques terrasses. vam concloure k és un lloc perfecte per evadir-te uns dies i fer contemplació. potser l’única pega és k has de pagar a cada un dels 3 pobles k conformen l’illa. però bueno, en total sumen uns 4€. ens ho podem permetre.


el barco de tornada encara anava amb més sobrecàrrega k el d’anada, i el careto pàlid i tens del pilot no ajudava a agafar confiança. és un trajecte d’uns 20km, però sempre vas a un km més o menys de la costa. ens preguntàvem si, donat el cas, podríem arribar-hi nedant amb l’aigua a uns 10ºC. ens contestàvem k sí, més k res per no començar a plorar de por, pq’ la barqueta amenaçava zozobra.

a copacabana vam pillar un bus cap a la paz. en teoria és, amb 3700m snm, la capital més alta del món, però tècnicament, la capital constitucional és sucre. però bueno, la paz és la capital de facto. tot es cou aquí. ens va sorpendre. encaixonada en una olla entre penyassegats. escortada pel huayna potosí (6088m) i el illimani (6442m) . inmensa, amb dos milions d’`ànimes k semblen sortir al carrer tots a l’hora, un milió més si contem el alto, una espècie de l’hospitalet on hi ha l’aeroport. aquí els mercats es multipliquen, els venedors ambulants ocupen les voreres, el caos es la norma. però funciona, els hi funciona. és com si al límit del desordre poguessis trobar certa armonia. la paz es una ciutat per recórrer a peu, per perdre’t pels seus carrers desordenats i enfilar-te als seus espectaculars miradors. a més hi ha 3 línies de telehuevo (n’estan costruint dues més) k salven els importants desnivells (500m+ fins el alto) entre els barris, oferint impressionants vistes de la urbe i el seu entorn. hi anàvem per un dia i ens n’hi vam quedar 4. la marta i en zeus 4 dies a una gran ciutat! ha passat algo raro amb els astres?


ens vam allotjar al cactus: barato, espaiós i amb cuina on ens hi feiem truita del titicaca amb oli d’oliva xilè. està al costat del carrer de les bruixes, un lloc més aviat sinistre on et venen tot tipus de remeis per qualsevol malaltia del cos o de l’ànima. a les botigues esotèriques, tenen penjats fetos de llama amb els k fan rituals per curar mal de ojo i evitar mals auguris. es veu k hi creu més gent del k podria semblar. por si acaso, deuen pensar.


a l’hostal hi havia tot de canalla (bueno, amb barba i tal però podrien ser els nostres fills, vaja) sobretot de frança i dinamarca k s’interessen pel tema català. al principi els hi costa d’entendre, però la marta és molt didàctica (un 9’6 a les opos, que vols?) i els hi resol tota mena de dubte. n’hi ha un especialment preocupat pel tema del futbol i em pregunta k passaria amb el barça si catalunya fos independent. li dic k ni ho sé ni m’importa. davant la seva cara de sorpresa afegeixo k com k és un tema k mou molts calers, trobarien la manera k continués jugant contra el madrí. ara fa cara com si li hagués tocat la loteria. em diu k la lliga danesa és molt avorrida i k s’ajunten als pubs per seguir l’espanyola. com k el menjador és bastant fosc no deu veure la meva cara d’indiferència, pq’ inquereix, tot preocupat, si és veritat k en messi ha defraudat a hisenda. davant de la meva resposta marxa cap cot com si se li haguessin desmoronat tots els ídols de l’infantesa. tot això al centre de la paz, saps? a bolívia.


dissabte, 15 d’octubre del 2016

WELCOME TO THE JUNGLE


hi havia mani al cuzco. de profes. resulta k el presi, un tal kuckzynsky, blanc com la llet, (representatiu del carrer que te cagas, vamos) va i promet en campanya electoral d'apujar el sou als mestres k fa temps k'l tenen congelat. arriba al poder, fa pocs mesos, i diu: "oita, no hay plata. si acaso lo dejamos pa mañana". és k aquestes coses passen en aquests països allende los mares. el cas és k els profes diuen: "mañana tu padre!" i es declaren en vaga i munten una multitudinària mani. i la gent els recolza, tu. un gentío pels carrers del cuzco reivindicant millores salarials pels educadors de canalles. alguns no arriben ni a 300€, i aquest país no és tan barato com insinuen les guies de fa 10 anys.


el cas és k rodejant la multitud hi havia mucha mucha policía. motivats (cobren el triple k'ls mestres) i armats fins les dents (no sé on més ho he vist això). no m'extranya, alguns docents portaven ulleres, i amb un vidre tallat i ben esmolat li haguessin pogut tallar la jugular a un agent de l'ordre. d'altres portaven paraigües, detall k l'espectador inexpert hagués pogut relacionar amb el solano k queia, però per "l'ojo avizor" de l'expert en comportament de masses, no s'escapa k una sombrilla, amb la destresa adequada, pot ser utilitzada com a arma letal. al final tot va transcórrer pacíficament i els decepcionats gringos vam marxar cap cots sense la somiada foto d'un cap esberlat per efecte del legítim ús de la força.


tocava dir-li adéu al cuzco. dubtàvem entre marxar del perú i anar tirant cap a bolívia o fer una escapadeta a la selva. com k la marta no hi havia estat mai al mato grosso i portàvem vacunes i pastilles per lluitar contra tot tipus de febres i virus assassins (k la vena catalana ens obligava a amortitzar), vam triar de baixar a puerto maldonado, al sud de la selva peruana. és, amb uns 70.000 habitants, la capital de la regió de madre de dios. un lloc k ens va semblar prou tranquil, envoltat d'uns frondosos boscos k hem trobat a faltar a la resta del país. vam parar a l'hostal isuyama, a uns 5km del poble, pq' encara volíem més tranquilitat. no volíem fer cap tour organitzat, simplement ens conformàvem amb estar allà. l'encantadora família k'l regentava, la maria i en róger, ens van rebre dient: "no podemos ofrecerles grandes lujos pero sí queremos que se sientan como en casa". doncs això ho van aconseguir, i k vols k't digui, però sentir-te com a casa a 10.000km d'aquesta, ho trobo un autèntic luxe. teníem una ampla cuina i vam pillar peixito, un es deia paco i l'altre carachico. bueno, no són noms propis, són tipus de peix dels riuets d'aquí. cony! no ma mengaria algo k conegués pel nom de pila!


la primera nit, en róger ens va acompanyar a fer una volteta fins un mirador k el govern va construir, i després abandonar, al mig de la selva. en róger, k va néixer per aquí, ens anava explicant coses dels arbres i plantetes k'anàvem trobant: propietats medicinals i tal. tb' imitava diferents cants d'ocells, i els ocells li contestaven, tu! al principi podies pensar k tenia algun amic amagat por ahí per fer la gracieta, però després veies k o bé té un fotiment de col·legues ociosos, o el nano sabia el k es feia. portava un potent lot k'anava enfocant per les branques dels altíssims arbres depenent dels sorolls k sentia. així vam descobrir micos saltarins i variopintos pajarillos.


no estàvem ni a un km de casa però la varietat i densitat dels sons i càntics, l'alçada de les palmeres, els fruiters i els enormes i tupids arbres tropicals, k retallaven les seves siluetes contra un cel esquitxat per milions d'estels, et submergien en un món intrigant i apassionant, un país salvatge k't convida a gaudir d'una varietat de sensacions k envaeixen tots els teus sentits. la selva et captiva. en un instant et posseeix, i les pors a lo desconegut es dilueixen en una sensació de privilegi.


vam tornar al mirador un parell de matins a veure la sortida del sol, i cada dia ens venia a visitar alguna bèstia diferent: un esquirol gegant, llangardaixos k no entenen el significat de la paraula "camuflatge", ocells k semblen trets d'una gala de drag queens, juganers micos k tb' ens venien a visitar a l'alberg. allà tb' va venir una nit un arborícora "puercoespín" k's feia el longuis "quieto parao" com si així no el veiéssim. va tio! però si ets de colorins, no dissimulis.
van ser 4 dies de relax (bueno, si contes com a relax sortir a córrer un parell d'horetes a 30º de temperatura i amb un 100% d'humitat). passàvem el dia menjant fruites silvestres k trobàvem por ahí o gaudint de la comoditat de l'hostal envoltats d'un entorn salvatge k't convidava a ser espectador de la festa de la biodiversitat. la selva es resisteix a ser colonitzada, i per sort hi ha gent k s'adona k el turista paga per gaudir-ne.


una altra nit, davant la suggerència d'en róger, li vam pagar un volta amb barca per anar a veure caimans. ens pensàvem k'ns portaria lluny, però no, era al riu k hi havia davant de casa. riu al qual uns veïns ens van encoratjar a banyar-nos el dia abans! als cinc minuts d'excursió ja es veien brillar els ulls dels rèptils a la foscor. feia una mica de yuyu, pq' a la barqueta hi entrava aigua i no era gaire estable. tb' vam veure capibaras, el rosegador més gros del món, k arriba a fer 40kg: una rata de la mida d'un rotweiler! en róger anava fent sorolls dels seus, i aquest cop els k contestaven eren els caimans. ens deia k depenent de la gravetat del so, es pot intuir la mida de l'animal. el més gros k vam veure feia uns dos metres, suficient per no donar-li la mà. va ser un bonic passeig k va acabar bé.


en róger fa de paleta al poble, i guia turistes en les escasses estones lliures k té. la maria, a part de cuidar-se de l'alberg, fa d'infermera a un centre mèdic k hi havia al davant. tenen una filla gran estudiant a lima i dos nois: en highlander (si t'agrada queen i les pelis de flipats, ja saps de que parlo) i en fran, un cadell hiperactiu. encara no he decidit si era un dimoni o un catxondo.
com ens ha passat més d'un cop, hi anàvem per un parell de dies i ens en hi vam quedar 4. ens vam sentir molt còmodes i ben tractats. un lloc molt recomanable, l'isuyama de puerto maldonado, al mig de la selva del perú.


divendres, 7 d’octubre del 2016

CONOSE SORO?


abans de marxar d'arequipa, volíem pujar al volcà ampato. però per problemes logístics ho vam desestimar i vam decidir canviar de zona. un cop descansats i havent recuperat algun michelin k devíem haver perdut en algun barranc o volcà, ens vam dirigir cap al cusco (hi ha llocs on l'escriuen així i altres k l'anomenen cuzco) (jo faré lo k'm roti). el cuzco (ho veus?) és possiblement la ciutat més bonica del perú, i tb' possiblement la més cara. com k ja la vam visitar fa 5 anys en la nostra particular descoberta d'aquest bonic país, ens vam dedicar bàsicament a jeure i omplir la tripa.


un cop carregats d'energia vam pillar un bus a tinki (3800m), un llogarret situat a la ruta cap a la selva i als peus de la cordillera vilcanota.
l'anècdota (k seria d'un viatge sense anècdotes?) va arribar quan portàvem una hora i mitja (meitat de camí) i en un control de carreteres (al mig d'una corba on no paraven de passar camions de gran tonatge) descobrim "anonadados" k el conductor no tenia carnet ni conseqüentment seguro.
"no tiene ningun tipo de documentación." va dir el poli k va pujar a informar-nos.
cert k el nano era sospitosament jove, però no ens podíem ni imaginar k algú s'atrevís a portar un bus sense carnet al perú. aquí els controls policials són molt freqüents. l'agent ens informa k se l'enduen a la comissaria del poble més proper i k els passatgers podíem agafar un altre transport allà.
la segona sorpresa va venir quan vam veure k el k conduiria els 10km fins el poble era el trapella indocumentat. "anonadados again" no vam gosar protestar.
vam arribar a tinki molt més tard de lo previst, i entre això i k espurnejava, ens va fer mandra sortir. ens vam quedar en un hostal per oblidar. anunciava aigua calenta, wi-fi i tv per cable. zero de tres. bueno, la tele tenia un cable, sí. i es veia un canal. telenoveles. "las tres anas" posaven: una mu mala, una mu tonta i una mu depre. tanca la tele.
la cordillera vilcanota conté, després de cordillera blanca, la segona extensió de geleres més gran del perú. naltros volíem circunvalar el massís del cim més alt d'aquí, l'ausangate, amb 6372m. il·lusos de nosaltres, era un cim k teníem a l'agenda, però quan el vam veure vam embrutar una mica les calces. si en puto jou no ens treu a fer gel i el puto punk no ens treu a escalar, aquests "turonets" tan tiessos estan fora del nostre abast.


fan pagar 3€ per entrar a la zona: per la comunitat, manteniment de camins, etc. la veritat es k els camins estan molt millor k en altres zones, hi ha campaments amb lavabos i de tant en tant trobes algun cartell: sense informació útil però "coño", un cartell!
preguntant aquí i allà (pq' a les cruïlles no n'hi ha de cartells) agafem la ruta més o menys correcta. la canalla k trobem (avui hi ha vaga de mestres i pul·lulen por ahí) és més tímida k en altres llocs. semblen encuriosits, però la veritat és k només obren la boca per demanar-te caramels. se conoce que a ningún puto gringo le ha llegao a casa la factura de un dentista peruano. en tres horetes, en les quals el temps ha passat d'un matí esplèndid a empalomar-se k te cagas, arribem a upis (4400m). són 4 cases al mig del no res però amb la gratificant circumstància d'acollir un parell de piscines termals (1'4€/ persona) k, donat el color k'stà agafant el cel, disfrutem amb alegria. hi ha vestidors i lavabos en un estat deplorable, però les piscines estan bé. a una fins i tot costa aguantar-li la temperatura. hi ha un temptador campament al costat, però és molt d'hora i decidim continuar. 
l'escalfor corporal es ressenteix quan arribem a la collada d'arapa (4.800m) enmig d'una intensa nevada i una tempesta de llamps d'aquelles k ta fan pensar "mecágüen!". xops com una mala cosa (m'haig de canviar el gore) arribem a la llacuna pucacocha (4.600m) on trobem un porxo al k podem encabir la tenda. el sol ens deleita amb la seva presència a l'última hora del dia, dibuixant intrigants ombres a les geleres k's despengen de l'ausangate. els gansos andinos volen obsequiar-nos amb els seus càntics, però k vols k't digui? desafinen una mica bastant.


tempesta nocturna. matí esplèndid. esperem el sol amb les mans aferrades a un got de cafè calent. a un costat, geleres recent vestides de nova neu blanca, a l'altre, fines agulles de roca negra k semblen voler competir per veure qui desafia més les lleis de la gravetat. al mig, al nostre camí, llacunes turqueses habitades per almenys una dotzena d'espècies d'ocells diferents. al costat d'unes xaboles de palla veiem acampats a 3 israelites (mascle, jove, amb barba, no saluda: digue'm racista, però és israelita. si vols aposta). després ens creuem amb un anglès: en bici! el paio s'acaba de currar una collada de 5.000m i encara riu. com k el veiem en baixada ens fa certa enveja. el nostre camí puja suau fins al primer coll del dia, a 4900m. les cames ens diuen k els hi falta menjar i els pulmons k d'hematocrit anem bé.
baixem cap a la ausangatecocha (cocha=llacuna), k canvia del blau al verd depenent de si rep llum directa o filtrada pels núvols. enfilem cap al palomani riti (5241m), el turonet de l'excursió. a primera hora es veia tot blanc, però les estones de sol han fos la neu, retornant-li el seu cromatisme natural basat en una espectacular varietat de minerals. l'entorn és impressionant: els seracs pengen amenaçants de l'ausangate, els colors de les muntanyes circumdants semblen engegar-se i apagar-se als pas dels densos núvols. arribant al cim, la carena és aixonada. ara el terra és verd, després blanc, ocre, granate, groc... vaig sense motxilla i una inspiració profunda em convida a córrer. 5200m i em sento psicotròpicament lleuger. la marta avui s'ha quedat al coll: molt de pes i poques calories. veig un puntet enmig d'una inmensitat salvatge. se m'entelen els ulls. som uns privilegiats. no sé si em pregunto pel sentit de la vida, però sé k em responc k m'és igual, k sigui el k sigui ja em va bé.


baixo corrent (i m'adono k lo k feia de pujada no era ben bé córrer) per fer-li una abraçada a la dona. parlem de colors, de muntanyes, de cortines de pluja k'ns passen fregant... concluïm k'stem al lloc correcte en el moment precís.
tornem a la mundana realitat i ens carreguem les motxilles per baixar a finaya, un assentament de pastors d'alpaques. caminem una horeta més pampa amunt i plantem la tenda al costat d'un riuet amb vistes al jatunhuma (6.094m).
coneixem a en julio, un noi de 40 tacos k (per ordre d'importància) riu, mastega coca, i s'endú un ramat d'alpaques cap al poble.
"es peligroso dejarlas en la pampa de noche. viene soro i mata alpaca" i s'agafa la gola com si s'escanyés acompanyant la performance de sons guturals.
"soro? el soro qué es? cómo un puma?"
"no, puma no. soro. conose soro?" i es llença sobre la marta fent veure k l'escanyava i grunyint com una bèstia ferotge. després ve cap a mi, m'aixeca el forro polar i fa com si em mengés els budells. tot això mastegant fulla de coca i rient com un poseso. se m'encèn la llumeta i dic:
"ah! zorro. quiere decir zorro."
ell em mira com dient: "tu eres tonto o qué?" però diu:
"claro. soro. lo que yo he dicho"
ens acomiadem entre riures i marxa corrent, perseguint les alpaques i saltant de pedra en pedra com un kilian jornet tret d'un acudit.


a la nit torna a nevar una estona però descansem raonablement bé. esmorzem tranquils i torna a nevar. recollim la tenda xopa, xopa, xopa... per lo de les 3 dimensions (aquest era massa dolent, me l'hagués pogut estalviar). passem per jampa, el poble d'en julio. seria un llogarret bucòlic, de postal, amb sostres de palla, envoltat de sismils glaciats i tal. però de bucòlic res. aquí la vida és dura de collons.
el matí s'arregla i enfilem cap a la collada de pachanta (5.080m), "l'últim" obstacle de la ruta. més 6.000s punxaguts, més "merengues" de gel i més llacunes multicolors.
los inexcrutables caminos de la vida ens regalen una altra simpàtica pedregada. sentim com la intensa natura ens cala fins als ossos. arribem al poble de pachanta (4.200m) amb fang i aigua per vendre. dingú no ens ho compra, bo i això estem de sort: trobem un alberg insalubre, incòmode, fosc, fred i humid però molt barato i amb cervesa. oita! a més està a 100m d'unes piscines termals.
ens banyem a la tarda, a la nit i a la matinada. hi ha pocs plaers comparables a sentir la pluja freda a la cara quant tens el cos dins d'una piscineta termomineral a 40ºC.


l'endemà tornarem a tinki (2 hores per pista) i al cuzco (3,5 hores de bus). és diumenge i tots els pobles pels k passem celebren mercats rebossants de vida i estrafalaris vestits de colors.


a l'altra punta del món, en un llogarret del maresme central perdut al mig de les MUNTanyes,  prop de 2.000 valent@s han sortit a suar-se la marxa dels termes. reflexionem amb enveja. viatjar es la òstia. viatjar pel perú es la reòstia. però hi ha pocs plaers comparables a córrer pels boscos del maresme un matí de tardor. enhorabona company@s, i dues abraçades "mu grandes".
hi ha una dada irrellevant però k m'està tocant los pebrotillus. pinta k aquest 2016 serà el primer dels darrers 27 anys k no hauré corregut cap marató. a no ser k alguna kabra arenyenca s'ofereixi a fer-nos de llebre pel recorregut de la marató dels termes el 27 ó 28 de desembre, i així ho solucionem.
...jo ja ho he dit.